Natalia Mena

En l’últim any s’ha popularitzat molt el terme metavers, tot i que té el seu origen en la novel·la Snow Crash, publicada al 1992 per Neal Stephenson en la qual es fa referència a un món digital fictici, que ara sembla ser que pot convertir-se en un fet tangible de convivència humana, en un període de temps relativament curt.

La idea que porten en ment les empreses que estan potenciant aquest ciberespai és que sigui el successor o la següent pantalla, si ho preferiu, de l’ús dels telèfons mòbils, tal com aquests ho van ser de les computadores a la dècada dels 90 i 2000. Si fem memòria, la revolució del telèfon mòbil es va produir el 29 de juny del 2007 quan es llança al mercat el primer iPhone, i malgrat que ningú estava preparat per aquest canvi, tots ens vam haver d’adaptar al format petit dels nous aparells fins al punt que avui dia arribem a visionar pel·lícules en aquest dispositiu. Justament és el que s’espera que passi amb aquest neòfit escenari multidimensional, és a dir, que migrem dels smartphones a una esfera virtual. Per aconseguir aquest objectiu es necessiten dues coses: la primera és la part física o hardwares que ens permetin tenir la màxima inversió en els diferents cosmos d’internet, com per exemple els visors de realitat virtual Oculus Quest, i la segona els softwares o aplicacions, que ens facilitin disposar de més casos d’usabilitat en aquestes plataformes.

Vist aquest horitzó, em pregunto quines possibilitats o què es podrà fer en aquest recent estrenat plànol d’interaccions multisensorials en entorns virtuals, objectes digitals i persones. Els experts en la matèria asseguren amb entusiasme que moltes activitats de la nostra vida quotidiana es podran realitzar virtualment; des d’entrenar amb classes dirigides, fer compres com si anéssim de shopping, tenir reunions de treball, jugar amb amics, conèixer gent, o fins i tot tenir cites i molt més.

Una altra qüestió que planteja aquest mirall de l’univers analògic és si tindrem una personalitat real i una personalitat digital o es fusionaran les dues en una de sola.

És evident que la vivència que oferirà té els seus avantatges, com que pots ser invisible, volar o escalar parets, però no està exempta d’inconvenients, ja que es troben a faltar alguns sentits com l’olfacte, el tacte o el gust a la vegada que les emocions. Sense oblidar el possible aïllament social, si no es troba un equilibri en la manera de fer-lo servir.

Sé que a priori pot sonar a ciència ficció, no obstant això, molts hi creuen i afirmen que ens hem d’anar preparant per aquesta transformació en la qual els metaversos constituiran una atmosfera on els humans interactuarem i intercanviarem experiències digitals mitjançant l’ús d’avatars a través d’un suport lògic en un ciberespai, el qual actua com una metàfora del planeta real, però sense tenir necessàriament les seves limitacions. Impressionant, oi?

L’experiència més reeixida i reconeguda dins d’aquest camp ha estat la de Second Life. No obstant això, és previsible que la corporació Meta, anteriorment coneguda com Facebook.Inc, i propietat del magnat nord-americà Mark Zuckerberg, sigui la que porti la veu cantant i encapçali l’execució, així com els nous desenvolupaments en l’àmbit dels metaversos en els pròxims anys, atès que és la companyia global que més recursos humans i tecnològics està invertint en aquesta àrea de coneixement. Això suposarà un salt qualitatiu en els hàbits de navegació dels internautes. Tot i que Meta estigui liderant aquesta mena de projectes, existeixen d’altres relacionats, com per exemple el de les criptomonedes amb el cas de Decentraland, que ja té operatiu el seu propi metavers.

Tot just ha començat la cursa per tenir presència en aquest context paral·lel i ja genera polèmica sobre si hauria de ser un sistema centralitzat o descentralitzat. Davant aquest panorama són molts els que es plantegen qui tindrà el control d’aquests multiversos o entorns alternatius. La resposta podrien ser les DAO, són organitzacions socials descentralitzades per governar en el metavers sense necessitat d’un prenedor de decisions centralitzat; això suposa una modificació radical de les estructures de govern que provenen de l’administració tradicional. Aquests cels virtuals estan gestionats segons els designis de la seva comunitat, cada membre té poder i dret a vot en posseir un token de governança. Fascinant, oi que sí?

Per tant, més val que obrim la ment, perquè el tema avança sense fre i aparentment fa la impressió de no tenir sostre; el que ara pot semblar impossible demà es pot materialitzar i ser d’allò més real, o dit d’una manera més poètica, aquest metavers que sobre fonaments tan febles reposa avui dia sembla abocat a dominar les nostres vides en el futur.

Després de la telefonia mòbil, internet, el correu electrònic, les múltiples aplicacions i les xarxes socials, ara estem precipitats cap al metavers, i què voleu que us digui, a mi personalment tot això em mareja una mica. Estic mig al·lucinada, mig aterrada, però imagino que com passa amb tots els canvis en general al començament costen, perquè no hi estem acostumats, pel desconeixement i la incertesa que ens generen, però al final progressivament els anirem incorporant a la nostra rutina i normalitzant, per la qual cosa no seria d’estranyar que aquest fenomen es converteixi en quelcom habitual en la nostra existència d’aquí a un temps. De fet es podria dir que té tots els números malgrat que en aquest moment no sigui rendible i estigui lluny de la magnitud o l’hegemonia que té la telefonia mòbil; no s’estan escatimant esforços, mitjans i capital per anar un pas més enllà de les oportunitats que presenta l’univers virtual.

Tot un repte que haurem de veure com acaba, però mentrestant continuaré gaudint de la vida real, que em sembla molt més autèntica i emocionant que deambular per planisferis tridimensionals recreats que no deixen de ser una mera il·lusió, una forma de fantasiejar amb allò que un voldria ser i no és. L’ésser humà té la curiosa mania de buscar fora tot allò que ha de cercar en el seu interior, que és l’únic que coneix veritablement el nostre propòsit a la vida i ens pot posar a flor de pell; el que passa és que ens dona vertigen i preferim recórrer a opcions més psicodèliques per escapar d’una realitat que no ens agrada i que no és com nosaltres havíem imaginat. Així que ara toca explorar el metavers, què hi farem.