Carmen Salas Periodista

Aconseguir que una reivindicació es faci ressò en l’àmbit mundial no és gens fàcil, sobretot si lluita contra una injustícia i per posar-li fi cal precisament l’ajuda de qui la comet. Per què ho haurien de fer? No ho necessiten. Una dificultat afegida és que en el camí per fer present aquesta reivindicació entre la ciutadania –si no apareix als mitjans, és com si no existís el problema– es corre el perill de desinformació i males interpretacions. Això precisament és el que passa amb la lluita feminista. Aquest moviment amb més d’un segle d’història té com a principi fonamental la igualtat de drets de la dona i l’home, una declaració que a priori no sembla tenir accepcions. Tanmateix en el transcurs d’aquest temps, a les feministes –que jo entenc com a sinònim d’esser humà i no només de les dones– se les ha titllat de feminazis per aquells –i incomprensiblement aquelles– que han vist perillar el seu regne patriarcal. I ho entenc, qui vol repartir a parts igual el pastís amb la meitat de la població mundial podent-se’l cruspir sencer? En la pràctica, això suposa no pagar el mateix sou per la mateixa feina, no permetre que arribem als mateixos càrrecs de responsabilitat ni admetre que fins i tot en alguns aspectes podem fer coses fins i tot de millor manera, com sí passa en el cas contrari.

Sang, suor i moltes llàgrimes ens ha costat arribar a tenir els drets assolits avui dia. I no és retòrica metafòrica. Ens han colpejat, violat i assassinat només pel fet de reivindicar un tracte igualitari. Cap lluita ha estat gratuïta, i una part del cost ha estat que socialment ens han col·locat en la postura d’intransigents i intolerants, quan el que es lluita és precisament perquè a cap dona no se la tracti de manera diferent pel fet de ser dona. Davant una dona i un home intel·ligents, que guanyi el millor; davant una dona i un home rucs, que es triï a un altre candidat. 

Alguns consideren que avui dia la lluita està desvirtuada, que ja hem aconseguit moltes coses i que el món no es perfecte per a ningú, però curiosament molts dels que diuen això són el mateixos que fa 100 anys ni tan sols volien que poguessin votar. La vicepresidenta econòmica espanyola, Nadia Calviño, fa unes setmanes es va negar a posar en una foto de col·legues on ella era l’única dona. Quina extravagància, van dir alguns. Però si ja pot sortir a la foto, què més volem? Moltes dones han comprat aquest discurs i tanquen els ulls davant els micromasclismes quotidians. Tampoc estem tan malament.

Els revisionistes no perden l’ocasió de dir que el que volem és acabar amb els homes, quan és precisament el contrari el que perseguim, que entenguin que no es poden tractar de manera diferent basant-se en el gènere. Que ens mereixen el mateix respecte, i que la nostra vida té el mateix valor que la seva. Aquesta reivindicació continua costant la vida a moltes dones. Alguns es pensen que la violència és violència amb independència de qui la pateixi, com els líders del partit d’extrema dreta espanyol VOX, que qüestiona la violència de gènere parlant de violència intrafamiliar, però afortunadament les estadístiques són un fet objectiu difícil d’interpretar. Assassinen dones que volen deixar homes; assassinen noies que no volen tenir relacions sexuals amb homes; assassinen dones que no volen casar-se amb homes, en definitiva , assassinen dones que volen fer la seva vida sense dependre d’homes. 

Tot i que no és l’única reivindicació del feminisme, sinó una conseqüència del fet de començar a lluitar pels nostres drets, que és el que alguns homes no poden suportar, aquest crit d’alarma es ven com un atac cap a ells. Si ets dels que compra aquest discurs, només puc recomanar-te que reflexionis i pensis perquè et sents tan ofès i atacat, i no et bull la sang el fet que encara hi hagi dones (moltes al teu voltant) que cobren un 20% menys de sou que els seus companys fent exactament la mateixa feina; que no puguin sortir de nit sense haver de controlar els camins pels quals tornen soles a casa per por a que les assaltin; que no pugin arribar als llocs de direcció sense haver d’elegir entre la seva carrera professional o tenir fills. La reivindicació feminista hauria de ser la teva, perquè aconseguir la igualtat hauria de ser una lluita de tots. Les feministes no discriminem per qüestió de gènere.