El progrés social
Miro de trobar un títol en clau positiva per no perdre de vista l’objectiu essencial de la política progressista. Aquest és el millor que se m’acut: el progrés social.
Tots els partits, moviments i corrents estaran d’acord a defensar-lo, encara que no es defineixin com a partits, moviments o corrents polítics d’esquerra, i encara que prefereixin quedar-se en un lloc discret situat al centre, o definir-se com a transversals, per no perdre votants de l’altra banda de l’escenari. Però, és clar, ningú no es voldrà manifestar contra el progrés social, encara que no tingui cap intenció d’afavorir-lo.
I amb l’objectiu del progrés, que sempre ens ha costat tant d’assolir, i del benestar social, hi ha un model d’estat que consisteix a reduir les desigualtats que es produeixen per motius econòmics principalment, i també per motius culturals, d’accés a l’educació, la salut i els serveis bàsics, d’accés a un habitatge digne i als recursos naturals i energètics. Tot això depèn d’una gestió responsable que vulgui incloure i afavorir tota la població en comptes d’afavorir interessos particulars, i d’una fiscalitat justa i progressiva que gravi més les rendes més elevades i els grans patrimonis. Aquest és el model de la política socialdemòcrata. No és el dels partits que es consideren legitimats per governar menystenint les propostes de l’oposició ni el dels moviments que sorgeixen per criticar l’acció de govern sense oferir cap proposta alternativa.
El progrés s’aconsegueix amb un model clar i molt d’esforç per avançar cap a la igualtat i la justícia social, i en la història de la civilització occidental s’han fet grans avenços que estem a punt de perdre de la nit al dia. Per exemple, la ultradreta que defensa un model de comportament sexual i de família està disposada a criminalitzar els altres tipus de persones i famílies. O els que es defineixen com a igualitaris i no feministes estan convençuts que totes les dones tenim els salaris que ens pertoquen i no tenim dret de decidir sobre el propi cos. O els que viuen en un xalet o un pis de luxe i no pateixen per pagar la llum es pensen que n’hi ha prou amb oferir ajuts per pagar el lloguer a la gent que pateix per arribar a final de mes per molt que treballi. Però si no hi ha voluntat política de resoldre els problemes regulant els preus, aquests ajuts acaben a la butxaca dels grans propietaris, que continuen apujant els preus i agreugen l’espiral inflacionista.
Sovint es contraposa el progrés social al creixement econòmic, però ara sabem que el desenvolupament econòmic ha de ser sostenible, i hi ha economistes de prestigi i reconeixement internacionals, com J. E. Stiglitz o T. Piketti, que defensen un model igualitari amb un bon govern i un estat que regulin el desenvolupament econòmic i alhora vetllin per reduir les desigualtats.
Quan fa pocs dies els responsables del nostre benestar energètic ens van anunciar l’augment de preu de l’electricitat i els ajuts «generosos» que s’oferiran, les paraules que més es van repetir en el discurs van ser «previsió» i «previsors». Abans d’esclatar la guerra a Ucraïna ja teníem crisi energètica, però en comptes de reaccionar amb les inversions i les mesures adequades s’ha anat fent, fins que ha calgut improvisar mesures d’estalvi i capitalitzar FEDA amb 15 milions d’euros. Hi ha una dita que ho defineix: «Mira de què es vanta i sabràs què li falta». Té variacions, totes amb el mateix significat: «La virtut que et sols lloar és la que més falta et fa», o «qui presum, fa fum». Ens venen fum i ara apel·len a la corresponsabilitat.
Cal ser més sincers i autocrítics, assumir la responsabilitat de governar, tenir un model d’estat coherent i retre comptes amb la ciutadania –no només la que ens vota o té dret de vot, sinó tota– per ser governants dignes. Andorra es mereix més.