Revisant Virilio
El teòric cultural i pensador francès Paul Virilio, de formació arquitecte i urbanista, es va fascinar amb el Mur Atlàntic, el sistema defensiu que els nazis van bastir al llarg de gairebé 4.000 quilòmetres des d’Hendaya fins a la part més septentrional de Noruega i que consistia en una cadena de punts de reforç. Aquest interès va sorgir en part perquè, tal com ho va explicar ell mateix en diverses ocasions, ja gairebé adolescent va descobrir el mar i al mateix temps la pau, perquè a la platja, que havia estat zona prohibida durant el transcurs de la contesa, hi havien búnquers. Més tard devia de passar llargues hores entre grans estructures de ferro submergit en les seves cavil·lacions. Les runes sempre han resultat inspiradores, s’erigeixen com un recordatori d’un trist esdevenir o bé ens duen a la nostàlgia o a la reivindicació. Per a Virilio l’estudi i l’anàlisi a partir d’aquesta arqueologia d’un passat recent li va aportar els seus fruits. Amb l’ajut d’una Leica va immortalitzar les runes defensives i d’aquest inventari, un gran treball de documentació gràfica, va néixer un llibre que va veure la llum l’any 1975. Durant uns 10 anys, ell, que s’auto-definia com un fill de la guerra, com també ho feia el seu amic l’escriptor Georges Perec, va teixir les seves reflexions als peus de les restes del Mur Atlàntic. La magnitud de les seves dimensions, es considera la construcció més ambiciosa del segle XX, i la seva arquitectura monolítica, simbolitzaven segons ell la fragilitat d’una societat que havia quedat enterrada. I per altra banda es va convèncer que les guerres futures ja no necessitarien murs. Serien de l’ordre d’una guerra total, en la qual el perill, instantani, es trobaria present en tot, i en què els aspectes militar i civil s’acabarien fonent en el marc d’un conflicte homogeneïtzador i global. A Virilio el van titllar d’apocalíptic en més d’una ocasió, però els esdeveniments que s’han anat encadenant des de principis del segle present no donen lloc a dubtes: algunes de les seves afirmacions semblen gairebé premonitòries. Avui, quan estem presenciant una guerra en directe, i també la vivim en certa manera degut a les seves conseqüències en la nostra vida, ens adonem del punt on es trobem: el moment inicial de captar el no-sentit de la destrucció. Els vaticinis de Virilio es compleixen però: després del xoc de la pandèmia, que sembla haver-se quedat ja lluny, almenys en la seva forma més concentracionària, una experiència per a molts límit, l’acceleració que tant li agradava estudiar al teòric francès continua. La tensió creixent d’una guerra, declarada a mitges, però efectiva i real en tots els àmbits, es tradueix en el que s’anomena una guerra híbrida, en la qual tots els instruments a l’abast es posen en joc. L’ús de la tecnologia, sofisticada i d’última generació, es brandeix com a jugada determinant i definitiva mentre que atònits, contemplem imatges ancorades en un passat sempre latent en l’inconscient col·lectiu europeu: tancs abandonats, empresonats pel fang. De màquines de matar poden passar a ser piles de deixalla, desferres, tota una metàfora que exemplifica a la perfecció com acaba resultant allò que anomenem guerra i el preu que s’acostuma a pagar per ella, ja que són els individus, siguin combatents per obligació o bé per convicció, els qui perden la seva humanitat veient-se convertits sovint en una desferra, física o ètica. Paul Virilio ha emmudit, ens va deixar fa quatre anys, però tot i que ignorem quina seria la seva valoració dels esdeveniments actuals de ben segur que el que ens hauria dit no ens hauria agradat.