Natalia Mena

La crisi generada després de la pandèmia de la covid-19 va obrir la veda a què novament els Estats fiscalitzessin la nostra vida d’una forma gairebé dictatorial. Per si això no hagués representat una sotragada prou important, d’aquelles que fan història, a continuació esclata el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna, el qual suposa una excusa més per continuar exercint un control permanent sobre la població, acompanyat d’una crisi energètica sense precedents. I si no vols cols, dos plats, ja que s’afegeix a la festa una inflació desbocada que ens té a tots absolutament estabornits, condició ideal perquè l’administració pública s’erigeixi en salvadora de tots els nostres mals. Davant les pors, les amenaces apocalíptiques i les incerteses, una bona dosi de paternalisme i proteccionisme estatal acaba aflorant i tots els dirigents cauen en la temptació de fer d’herois de la pel·lícula.

Però de veritat algú creu que aquells que ens han portat fins aquí seran els que resoldran els problemes actuals? Deixeu-me que, com a mínim, en tingui els meus dubtes. Em resulta francament sarcàstic que els responsables de tot aquest desgavell es presentin ara com la solució. Però bé, ironies del destí a part, al Principat els anys vinents se li plantegen grans reptes com són: l’acord amb Europa, les polítiques en matèria d’habitatge, la dependència energètica, el deute públic, la reforma de les pensions, la manca de recursos humans, la retenció de talent o el desenvolupament d’infraestructures que permetin millorar les seves comunicacions a la vegada que el connectin més eficaçment amb l’exterior, per mencionar alguns dels més urgents o prioritaris.

He escoltat en moltes ocasions el debat de la necessitat de canviar el model productiu diversificant les activitats empresarials o continuar sent una economia de serveis, però atraient un turisme de qualitat. La idoneïtat o viabilitat d’un aeroport nacional o no. La crítica al desmesurat creixement urbanístic davant el compromís de preservar l’entorn natural i tranquil del territori. La manca de personal qualificat, i el deure de retenir el coneixement expert amb sous concordants que garanteixin la permanència dels professionals dins les seves fronteres, o els arguments dels euroescèptics sobre la pèrdua de sobirania que pot implicar un tractat amb Europa.

Evidentment, són decisions complexes que cal abordar de forma analítica així com reflexiva. El que passa és que la realitat s’imposa i el dia a dia se’ns menja, fet que acaba provocant polítiques d’apagafocs que els governants aprofiten per interferir imposant mesures conjunturals, algunes d’elles inexplicables, i oblidant el que hauria de ser una visió més clara i concreta de quina és la nació que la societat que representen vol construir i aspira a ser.

És a dir, hi ha d’haver un pla, una estratègia majoritària de país que vagi més enllà de pegats puntuals per sortir del pas, i qui dia passa any empeny. No es pot anar a la deriva dels esdeveniments, per tant, resulta fonamental crear un mapa de ruta que guiï les passes que s’han de seguir i com projectar-les per arribar a la pàtria somiada. Això, en un indret petit com és aquest microestat, hauria de ser possible sense massa entrebancs. En una tardor que es preveu complicada i en la qual es respira ja un ambient preelectoral, la pregunta que s’haurien de fer els ciutadans que tenen dret a vot és quina Andorra volen. Una en la qual l’Estat deteriori la llibertat individual i d’empresa en nom de fins socials, que danyarà la democràcia a la vegada que suposarà una pèrdua d’eficiència financera per la creixent politització de les mesures econòmiques i de la mateixa producció estatitzada, o pel contrari, si desitgen una institució governamental que garanteixi el lliure mercat, ofereixi oportunitats de creixement, facilitats administratives i burocràtiques, que aposti per la col·laboració publicoprivada en diferents àmbits, que cregui en una regulació salarial per sectors mitjançant convenis col·lectius que contemplin aquesta i altres qüestions derivades de les relacions laborals que treballi per establir una agència tributària única, així com una disminució del gruix de les administracions locals que sovint entren en conflictes de competències que afebleixen i ressenten les inversions.

Un govern que lluiti per mantenir els avantatges fiscals que suposen un atractiu per captar residents, així com per internacionalitzar la marca Andorra arreu del món promovent una imatge de confiança, seriositat i prestigi, que busqui un encaix amb Europa aconseguint els màxims beneficis amb les mínimes concessions conservant la major autonomia possible. Que vetlli per potenciar una classe mitja alta representativa d’una bona redistribució de la riquesa i de les possibilitats que brinda el país per prosperar. Perquè ser un Estat que es preocupi perquè els seus habitants guanyin diners i puguin gaudir d’un bon nivell de vida no està renyit amb preservar i millorar les prestacions de benestar col·lectiu o amb què no hagi d’existir un escut social que protegeixi aquells qui ho requereixin ocupant-se de gestionar de manera eficient les situacions delicades que puguin travessar determinades persones en un moment donat.

El tercer president dels Estats Units, Thomas Jefferson, va dir: «Un govern prou gran pot donar-te tot el que vulguis, i és també suficientment fort per treure’t tot el que tens». Així que començar a imaginar com voldries que fos la teva nació en tots els aspectes per tenir les idees clares sobre com t’agradaria desenvolupar la teva trajectòria vital en aquesta representarà el primer pas per elegir aquells en els quals confiaries perquè lideressin un futur en el qual hi ha molts desafiaments als quals fer front, i en el qual calen menys polítics salvadors de les causes perdudes i més empreses que aportin projectes i iniciatives il·lusionants que engresquin a la gent a creure en ells mateixos i agafar les regnes de la seva pròpia història.