Opinió pública postcovidana
«La primera de totes les forces, és l’opinió pública», deia Simón Bolívar. És possible que per aquell temps, Simón estigués corrent per les selves de l’Orinoco i menjant delicioses arepas perquè no li donés caça a l’insigne Gall salvatge. Aquest era el conegut pura sang del mariscal Bobes. I encara que Bobes era una mescla de macarra i general, el seu cavall el va superar en fama per ser Prieto Azabache, i el millor ballarí a l’hora d’eludir canonades. I és que Simón Bolívar va ser derrotat en no poques ocasions i desesperat per l’afició dels indis a defensar l’imperi opressor, es va assabentar que la mala opinió pública li podia fer perdre la guerra.
L’opinió pública ja havia estat considerada important per Maquiavel a El príncep. A Europa, les burgesies holandesa i anglesa del XVII van usar els mitjans d’opinió per obtenir poder polític, perquè l’econòmic ja era seu. Contaven que l’aristòcrata francès Mirabeau va ser preguntat una vegada pel veritable causant de les guerres, i va compartir: «La llança la manega l’opinió i, per consegüent, és l’opinió la que s’ha de treballar per a guanyar qualsevol guerra». Incloses les polítiques. L’anècdota és de fa dos segles, però ja tenien clar per on s’aconsegueix el domini social.
Els mitjans aconsegueixen crear un clima d’opinió estenent un conjunt de punts de vista, judicis de valor i línies de conducta que els membres de les societats seria convenient que manifestessin per a no sentir-se diferents o molestament dissidents. Tots som gregaris i ens agrada caure una mica bé.
Pels metges i remeiers ens és important comptar amb la col·laboració dels mitjans a l’hora de crear una opinió publica favorable a les nostres cirurgies, protocols, guies clíniques, potingues, bàlsams injectables o ungüents miraculosos. Per a nosaltres, les divisions polítiques haurien d’estar fora de l’interès diari. Els debats entre chiuahues de dretes i caniches d’esquerres ens resulten poc interessants perquè no aporten res en rigor a allò que en veritat ens ocupa: la salut fonamentada en el diàleg científic.
El que volem, encertadament o no, és debatre sobre ciència, educació sanitària, alegria social, treball saludable en empreses saludables, polítiques preventives o d’accés al sistema sanitari. Ens encantaria una discussió al voltant de si la prescripció basada en el primum non noscere s’ha de fer des d’una consulta on els pacients ens expliquen les seves al·lèrgies, o si al contrari, s’ha de prescriure medicaments massivament des de despatxos ministerials robotitzats, on els riscos i circumstàncies personals es desconeixen.
Debatre, argumentar, beure de controvèrsies i barallar amb estadístiques no mentideres. Això és la veritable opinió pública científica. Besar (que és ben saludable) i gaudir de la llibertat en un temps que s’abraça a la cerca de la beneficència sanitària.
Aquests anys de covidèmia ens han tret no tan sols el contacte social, no. El que ens han llevat ha estat el debat científic no mediatitzat, interessat o polititzat. Jo, humilment, vaig tenir una primera impressió: la por induïda ens va robar la capacitat de discussió. I clar, «no hi ha res més etern que una primera impressió», Oscar Wilde dixit.