Socors! El meu fill no em fa cas
«El sopar és a taula! Pau, a sopar! Pau, t’he dit que vinguis ara mateix! Que no em sents?» I 10 minuts més tard, en Pau segueix a la seva habitació jugant com si sentís ploure, mentre el pare està a punt de perdre els nervis (si no els ha perdut ja). Et sona aquesta situació?
Que fàcil seria que els fills ens fessin cas a la primera, oi? S’acabarien les discussions i el mal humor. Que endrecin les joguines amb un somriure d’orella a orella; que vinguin a taula sense remugar, i ja posats, sense queixar-se sobre el que hi ha avui per menjar; que es posin el jersei o se’l treguin segons nosaltres considerem en cada moment… Afegiries alguna cosa més a la llista de desitjos? Però no, els nens no funcionen així. No sempre obeeixen a cegues ni tampoc fan cas a l’instant. Afortunadament!
Ah, genial. Aleshores els deixem que facin el que els dona la gana? No, calma, no estic pas dient això. No tot és blanc o negre. Para’t un moment a reflexionar. Si jo et pregunto com t’agradaria que fos el teu fill d’aquí a 20 anys, què em diries? Dubto que entre les qualitats que tens al cap estiguin les següents: que sigui una persona submisa, influenciable, insegura, que es deixi portar pels altres, que faci cas a les persones que es creuin al seu camí sense plantejar-se si li convé o no… No vols pas això, m’equivoco?
Fixa’t que les qualitats que valorem en els adults sovint són les que ens incomoden durant la infància. Volem nens submisos, però que de grans no ho siguin. Volem adults amb iniciativa, però infants que obeeixin a cegues. Valorem adults que tinguin capacitat de lideratge i negociació, però no volem nens que qüestionin les nostres decisions. Sovint els hi ensenyem allò que no volem que siguin.
Cada vegada que pretenem que el nostre fill faci allò que li demanem sense que entengui el motiu o sota el pretext «perquè ho dic jo que soc ta mare, i punt!», estem desaprofitant una oportunitat d’aprenentatge. Vols que en un futur sigui capaç de calibrar i decidir quan ha d’obeir i quan no. Que sigui capaç de parar els peus a un company quan li falti el respecte, allunyar-se d’una parella autoritària, o reclamar un augment de sou al seu cap quan consideri que el mereix.
A l’exemple que posava a l’inici de l’article, el pare d’en Pau té un bon motiu pel qual vol que el seu fill vingui a sopar com més aviat millor: potser el menjar es refreda, potser és tard i demà hi ha escola, potser comença aviat el partit de futbol a la tele i el pare el vol veure tranquil… Però a la vegada, en Pau té els seus motius pels quals no va a taula: s’ho està passant pipa jugant, no té gana, no li preocupa si és tard o d’hora…
El problema no és que el nostre fill no ens faci cas. El problema és que no tenim en compte que ell té els seus propis interessos i necessitats. Ens centrem únicament a exigir que ells satisfacin el que nosaltres necessitem en aquest precís instant. Quan diem «no em fa cas» en realitat estem dient «no fa el que jo vull en el moment que jo vull».
I és que un dels temes més complicats en l’educació dels nostres fills i filles és arribar a acords sense que la sang arribi al riu. Sovint es converteix en tot un repte negociar les normes i límits, mantenint-nos ferms i amables a la vegada. El més fàcil seria reaccionar cridant, castigant o utilitzant qualsevol mena de xantatge. Així s’acabaria el problema automàticament. Però quan sabem que el nen que estem criant es convertirà algun dia en un adult i que a la seva vida necessitarà habilitats que li permetin ser una persona íntegra i responsable, aleshores passem de tenir una mirada a curt termini que ens invita únicament a suprimir aquella conducta a tot preu i, en canvi, decidim prendre el camí llarg, aquell que educa no només per al moment sinó per a la vida.
Com podem, doncs, arribar a acords amb els nostres fills sense perdre els nervis i entrenant habilitats per a la vida? Et deixo a continuació unes pinzellades d’eines que treballo a les formacions grupals i sessions individuals que facilito a famílies i professors, basats en disciplina positiva. T’avanço que el canvi comença en l’adult, no en el nen. Com? Prenent un nou enfocament. Deixant a un costat l’obediència i fomentant la cooperació. Algunes propostes:
–Estableix rutines involucrant al teu fill.
–Anticipa el que vindrà a continuació.
–Valida les seves emocions.
–Ofereix opcions limitades.
–Canvia les exigències per peticions.
–No entris en lluites de poder. No es tracta de guanyar al nen, sinó de guanyar-nos el nen.
–Decideix quins límits són innegociables. Per mi són aquells que cuiden, per exemple: per creuar el carrer m’has de donar la mà.
Si volem que els nens ens escoltin; escoltem-los. Si volem que ens respectin; respectem-los. Millorar la relació amb els infants està a les nostres mans. En lloc d’intentar canviar el nen a qualsevol preu, canviem nosaltres preguntant-nos què estem fent i com ho estem fent. No des de la culpabilitat, sinó des de la responsabilitat.