Putes
Diu Robert de Niro, com a Travis Bickle, a Taxi Driver: «A la nit surten bestioles de tota mena: putes, macarres, malfactors, mariques, lesbianes, drogates, traficants... Tipus rars. Algun dia arribarà una veritable pluja que netejarà els carrers d’aquesta escòria».
El diccionari defineix puta com a dona que presta serveis sexuals per diners. Generalment d’aquest qualificatiu se’n fa un ús despectiu, malsonant. Excepte quan s’aplica als mascles. Un puta és un paio espavilat, un gat vell que la sap llarga. Sembla que l’ús del llenguatge també és cosa que els mascles maneguen a conveniència i segons els interessa. És quan parlem de llenguatge sexista.
La llengua no és masclista, ni racista, ni homòfoba. És l’ús que fem d’ella el que determina el caràcter del discurs. Tothom té clar que quelcom extraordinari, és la polla, però si la cosa és un desastre, és una puta merda. Resumint, tot allò positiu és masculí i tot el negatiu és femení. Així ens van les coses. En comptes d’anar de collons van de puta pena, entengui-se’m la ironia...
Aquesta necessària introducció ve al cas del repugnant fet produït al col·legi major Elías Ahuja de Madrid, en el qual els mascles residents han fet valdre els seus atributs genitals, collons per qui no hagi entès, per deixar ben clar com anem de testosterona, d’educació i de respecte avui dia, ben entrat el segle XXI. També han deixat molt clara la personalitat malaltissa i aberrant que caracteritza molts membres del que es considera l’elit.
Cal dir que aquests fets no són, en absolut, l’excepció a la regla. Tothom sap també que aquestes, mal definides, innocentades són, en realitat, el reflex i la base educativa i cultural que ha portat el masclisme a nivells inimaginables unes dècades enrere. El resultat és que la nostra societat està impregnada i apuntalada per tot un gruix de cabrons que només pensen amb el membre viril, la polla, que tenen per cervell.
Però el que més preocupa, per sobre dels comportaments patològics d’aquests matxos fecundadors és que algunes víctimes presenten alarmants símptomes de connivència amb aquells. Què està passant? On hem relliscat? Com deia la meva mare: segur que una bona hòstia a temps evita problemes. Però en això també ens l’agafem amb paper de fumar...
El detonant de tot l’enrenou que ara fa posar el crit al cel a aquells que fins ara callaven, i gràcies als queals aquests ritus iniciàtics s’han passat de pares a fills, són uns càntics als quals dona pas un mestre de cerimònies de la residència amb una crida prou eloqüent: «Putes, sortiu dels vostres caus com a conilles, sou unes nimfòmanes. Us prometo que cardareu totes a la capeja». La resta també és d’un fastigós veure i escoltar. Ells, al més pur estil ximpanzé en zel... I algunes d’elles normalitzant el que hauria d’estar en mans de la justícia. Moltes accepten, tot rient, que aquests fets ja són una tradició i que no passa res. No se senten ofeses. De debò és normal que a una dona la tractin de puta nimfòmana i, a sobre, li faci gràcia?
Amb aquesta dinàmica tan surrealista, el que s’aconsegueix és blanquejar un discurs masclista fins a l’extrem i que els mitjans escampin un missatge profundament malaltís però molt clar: «Si li diuen puta, no s’ofengui. Només és una tradició. O, com a molt, una malifeta d’uns vailets amb les hormones regirades. Sàpiga, a més, que si es queixa, estarà traient la cosa de polleguera i demostrarà tenir molt poc sentit de l’humor». Paraules aparegudes en premsa aquesta mateixa setmana, al fil de la justificació definitiva, de la qual el mateix director de l’ABC se’n feia ressò: a què ve tant d’aldarull si a les destinatàries de les baboiades els va la marxa? O, com deia un altre periodista de l’ala dreta: tot plegat coses de crios, no? O un tal Jiménez Losantos amb una ominosa comparació que diu: «No sabem si la pulsió que mou als aiatol·làs a posar-li un vel a les dones, a assassinar-les si no el porten correctament i a empresonar a les que reaccionen contra semblant abús és fruit del masclisme o un tret cultural complex que cal comprendre o almenys contextualitzar».
Què s’ha de comprendre, de contextualitzar, en actituds tan aberrants i fastigoses com les dels energúmens del col·legi major? Normalitzar l’aberració, pot ser?
Tot indica que tenim entre mans un greu problema de característiques profundes i esteses, ja preexistent, que ara es manifesta com a símptoma d’una forta reculada en la igualtat, vinculat a l’exhibicionisme amb el qual s’expressen en l’espai públic discursos negacionistes de la violència de gènere. Els insults corejats contra les dones en el col·legi major Elías Ahuja en són l’exemple.
Cal un debat profund sobre els avantatges de l’educació basada en el respecte a la persona, i molt especialment en la defensa de la integritat corporal de les dones. I sorprèn no escoltar condemnes fermes al fet que es digui putes, conilles i nimfòmanes a joves estudiants per part dels qui consideren l’educació sexual un perill.
Per acabar, i deixar la cosa clara sobre el respecte i la llibertat d’acció, em remeto al que diu el filòleg, escriptor i professor universitari Patrick Rothfuss: «Com solia dir el meu pare: Al pa, pa i al vi, vi. Però a una puta digues-li sempre senyora. La vida de les putes és molt dura, i no costa res ser respectuós amb elles». Esperem que vingui la pluja per fer neteja...