Roger Naudí Psicòleg

Cansat que t’atrapin totes les mentides? Fart de no saber que dir quan et descobreixen el pastís? Sempre se’t veu el llautó?  No pateixis, en aquesta breu guia obtindràs alguns principis i habilitats per mentir com cal.  

Mentim per edulcorar veritats amargues, per convenció social, per evitar conseqüències negatives; tots mentim. Existeixen formes bàsiques i mentides d’ampli espectre, no obstant això, aquestes no acontentaran tothom. Si de veritat estimes i/o respectes la persona que tens davant i decideixes mentir-la, menteix-la bé. En cas contrari podria pensar que no mereix l’esforç d’inventar una bona història o que consideres que és ximple i que s’empassa qualsevol cosa. Mentir bé és estimar. 

M’importa ben poc si els interessos que hi ha darrere de l’engany són espuris o legítims, si mentint aconsegueixes un benefici (propi o aliè) o si causes dany, si ets Oskar Schindler o Judes Iscariot. L’objectiu, lluny d’instigar algú a fer res, és oferir unes recomanacions que ajudin que el mentider sigui un mentider eficaç. Deixarem el judici moral pels fariseus, mentiders també, però que no han sortit de l’armari. 

Tot és qüestió de relat i perspectiva; no existeix una realitat objectiva. Nietzsche ho resumia amb: «No hi ha fets, només interpretacions». Davant del mateix fet històric, hi ha qui es delectarà amb John Wayne fent de cowboy i cosint a trets a una tribu comanxe. D’altres, en canvi, al·lucinaran amb Charlton Heston embetumat fins a les celles i amb una ploma al cap a El Salvatge. 
A grans trets, la mentida té tres components: corporal, verbal i emocional. El control del cos i més concretament de les expressions facials a voluntat és una batalla perduda d’entrada. Nosaltres ens centrarem en executar correctament el factor verbal i emocional de la mentida per tal de no haver de controlar 10.000 factors corporals que a priori no són controlables. El cos ens pot delatar, tanmateix, la mentida gairebé sempre es detecta a través d’evidències que contradiuen el relat o d’incoherències en el mateix. La millor mentida es diu des de l’autoengany; el millor actor és qui es posa dins el paper i sent i actua des del personatge que interpreta. Així doncs, el primer pas per baixar la càrrega cognitiva i emocional a l’hora de mentir és creure i sentir aquella història que expliques. No subestimis l’altre, sigues caut, no deixis evidències i, si n’hi ha, encarrega’t d’ocultar-les o eliminar-les.  

Cal tenir en compte que el falseig voluntari de la realitat implica un sobreesforç cognitiu i mobilitza molts més recursos que la transmissió d’un relat autèntic. En una versió ficcionada de la realitat hi ha un factor creatiu d’elaboració. La mentida, per tant, és un art. El millor aliat de l’engany és la necessitat de l’interlocutor de creure el relat falsejat que se li ofereix. És a dir, el benefici secundari que emana d’aquesta versió: mantenir una il·lusió, la dignitat personal o el benestar emocional. Dit d’una altra manera, que li diguin el que necessita o vol escoltar. Podríem concloure que, definitivament, li estem fent un favor. L’art de la mentida és terapèutic. Qui opta per mentir-se a si mateix, en certa manera, està fent artteràpia. 

Fins i tot els polígrafs necessiten ser calibrats amb l’estat basal de la persona per a tenir una mínima eficàcia en la detecció d’alteracions que indiquin un possible falseig. De manera que serà més fàcil enganyar algú que no ens coneix, sempre que l’altre no tingui evidències i la mentida sigui mínimament versemblant. Per contra, si mentim algú del nostre entorn, caldrà anticipar-nos a la reacció que intuïm i tenir preparat un ventall de respostes a possibles preguntes que ens faran. D’això es desprèn que per sostenir una mentida sovint, caldrà elaborar-ne moltes altres. A la inversa, la detecció d’una mentida pot posar al descobert moltes mentides prèvies. És imprescindible, per tant, tenir bona memòria i una coherència intra-relat. A més, cal que la mentida sigui creïble i versemblant. A priori, presumeixo que l’usuari d’aquesta guia no té cap retard mental, per tant, si ets dona i t’has saltat un examen, procura no dir-li al professor que t’han operat de la pròstata (no és biològicament possible).   

Confessant una part de la mentida es guanya credibilitat i minva el sentiment de culpa, podem al·legar que si no ho hem fet abans és perquè teníem por a trencar el vincle o a que no ens creguessin. És paradoxal, però la millor forma d’amagar quelcom és a la vista de tothom. Prova de confessar la veritat imprimint un to irònic i sarcàstic; el teu receptor descartarà automàticament el valor de veritat de l’afirmació.  

La mentida és una torre de marfil des d’on poder realitzar els nostres desitjos per sobre dels altres. En ocasions, però, arriba el remordiment, que és bàsicament un estat de consciència alterat pel judici que suposem en l’altre. Aquest sentiment pot tenir efectes nocius en el benestar de la persona. Culturalment ens han educat que mitjançant la confessió i el penediment rebem una absolució redemptora d’aquesta neurosis anomenada culpa.

Si finalment t’enxampen, pots reconèixer l’error, demanar perdó i, si cal, posar-te a disposició de l’afectat per reparar el dany. No hi ha mentida ni engany imperdonable, però també és cert que demanar perdó és força feixuc i implica una despesa emocional enorme. El més recomanable, doncs, és emprar el que la filòsofa Begoña Román anomena el perdó terapèutic. Consisteix en alliberar-te de la culpa que desestabilitza amb el menor esforç possible; una carta amb llocs comuns i coloraines pot ser més que suficient per desfer-te d’aquestes sensacions tan desagradables. Si finalment no funciona res de l’anterior: tururut. No insisteixis, ni descarreguis cap frustració contra la persona si aquesta decideix trencar el vincle. Deixa-ho córrer, ja trobaràs algú amb qui seguir prioritzant-te.