Omar el Bachiri Psicòleg clínic

La síndrome del niu apareix quan els pares o un d’ells es troba desamparat perquè se sent fora de lloc, ha perdut el rol familiar. Un rol que ha englobat més conceptes que el de simple progenitor; s’ha invertit tot el temps personal en la cura dels fills, no importa si son varis o només un, el resultat es el mateix: el sentiment de buit interior. El concepte de parella sentimental ha estat desbancat pel de pares, el matrimoni ha estat basat en la unitat familiar, però enfocat íntegrament en els fills, en comptes de fer-ho de manera equitativa i dedicar-se també temps per a ells mateixos, en la seva relació sentimental. Ara, els fills abandonen la llar per anar a estudiar fora o per independitzar-se d’una vegada per totes i es troben que hi ha massa hores sense omplir, no saben què fer-ne d’elles i, encara pitjor, en moltes ocasions la parella cau en la melancolia perquè cap dels dos membres sap gaudir de la companyia de l’altre. Han perdut l’hàbit de parlar sobre ells mateixos perquè tots els temes de discussió giraven entorn dels fills: què fer per dinar, anar a les reunions de pares/mares, quina universitat escollir, on anar de vacances, rentar la seva roba, ordenar la seva habitació, etc. 

Segurament que abans del naixement dels fills eren una parella amb aficions similars o, si més no, compartien moments d’oci junts, sortien a ballar, a passejar, a menjar, a viatjar, etc., i una vegada ha arribat el primer fill ho han deixat tot de costat. En algunes ocasions ho han fet ambdós progenitors i en d’altres només un d’ells. És a dir, s’abandonen com a éssers humans i se centren només en el seu rol de pare/mare, eliminant per complet qualsevol altre  i, conseqüentment, també altres formes d’obtenir plaer i sentir-se valorats i/o identificats socialment. Es per això mateix que s’ha de vigilar i no perdre de vista el rumb de la felicitat perquè aquesta no pot delegar-se en ningú altre que no sigui un mateix. Especificant aquesta última frase, quan dic un mateix, a banda de parlar de la persona també ho estic fent de la relació de parella perquè els fills es fan adults i tard o d’hora acaben marxant, però la parella és de per vida, a banda de què hi hagi una ruptura sentimental, és clar. 

Però fora d’aquesta circumstància, és en la parella on s’ha d’invertir més temps, en el seu reforç perquè els fills s’han d’interpretar com un valor afegit, no com el principal perquè són éssers independents i com a tal, tenen la seva llibertat de decisió. Una vegada tinguin els 18 anys poden decidir què fer amb la seva vida, si quedar-se a casa o marxar, i no poden condicionar aquesta decisió a l’estat anímic generat als pares. Seria injust per a ells mateixos i estaríem parlant de la manipulació sentimental per part dels progenitors que, malauradament, és bastant comú instaurar la culpabilitat per així tallar les ales als fills. Se’ls intoxica amb la culpa, amb el sentiment més autodestructiu que existeix i al mateix temps el que més condiciona el moviment. Aquest pot motivar-nos a actuar a favor nostre o, per contra, en detriment, per afavorir la situació emocional d’algú altre, en aquest cas el dels pares. O sigui, podem adquirir comportaments, aprendre oficis o fer estudis per al nostre bé o, en canvi, fer-ho pels pares, perquè estiguin orgullosos de nosaltres, i aquí és on està la relació directa entre la síndrome del niu buit i els pares tòxics. 

La por al malestar, a l’abandó dels fills fa que molts pares els condicionin a cursar estudis universitaris prop de casa o que aprenguin l’ofici familiar i així assegurar-se que mai abandonin el poble o ciutat, la seva zona de confort. No són capaços d’ampliar-la i qualsevol canvi que hi pugui haver els genera una incertesa profunda que s’acaba traduint en angoixa i ansietat. Aleshores, per evitar aquesta situació, centren l’educació del menor en la baixa autoestima i en tornar-lo dependent emocionalment, que no sàpiga interactuar socialment sense la seva aprovació. Cal remarcar que per aconseguir aquest estat de submissió hem de potenciar certes virtuts i menysprear d’altres, evidentment, sempre serà al nostre favor, segons ens interessi marcar una ruta o una altra. L’objectiu és aconseguir que el fill vulgui impressionar els pares, ja sigui sent bon estudiant, ciutadà o no discutint mai amb ells. Que centri el seu benestar en el dels pares, si ells estan orgullosos dels seus resultats, ell també ho estarà encara que això li comporti renunciar als seus plaers o desitjos personals. Per posar un exemple: tenim l’infant que es vol llençar pel tobogan i està constantment buscant l’atenció dels pares perquè el mirin i fins que no ho fan, no es llença. Està buscant la seva aprovació conductual, encara que sigui amb un somriure.

Definitivament, aquesta manera d’educar, a banda de reflectir les pors dels progenitors també està mostrant la seva forma de gestionar-les. Són persones que s’avancen a les situacions i donen per fet que no les soportaran i encara menys que les superaran, però, paral·lelament, també les interpreten com estàtiques. És a dir, que si actualment tenir un ofici o una carrera universitària en concret és una font de treball avantatjosa, també ho serà en el futur. No s’adapten als avanços socials, es queden estancats en les seves creences i maneres d’interpretar la realitat i malauradament, les volen transmetre als seus fills. Volen que es comportin com ho han fet ells o haguessin volgut fer, els diuen: «Estudia això, aprèn aquest ofici, hipoteca’t a 30 anys amb un pis, endeuta’t amb aquest cotxe, ves sempre de vacances al mateix lloc, etc.». Com he dit abans, estan estancats en la seva visió de la realitat, una visió basada en buscar la seguretat del benestar, quan aquesta és subjectiva i va relacionada directament amb la nostra forma d’interpretar la realitat. No se’n adonen que la societat està canviant a un ritme frenètic i que els oficis i carreres universitàries ho estan fent al mateix ritme.