Francesc Guillaumet Periodista

Les aigües de la política baixen tèrboles a l’altre costat de la frontera. A diferència d’Andorra, que sembla un oasi comparat amb la realpolitik catalana, a la Plaça Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella hi ha molts nervis. Un debat de política general que havia de passar sense pena ni glòria, amb una proposta per exercir l’autodeterminació amb el marc de la Llei de Claredat del Canadà que el govern d’Espanya no va tardar ni cinc minuts en rebutjar i unes píndoles per atenuar la crisi que s’entreveu, s’ha convertit en l’avantsala possible final de la legislatura catalana. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha cessat el seu vicepresident, Jordi Puigneró, i JxCat, el soci d’ERC a l’executiu, desfulla la margarida per si surt en bloc del govern o s’hi queda.

D’entrada aquí hi ha diversos condicionants a tenir en compte. El primer és l’error de JxCat de plantejar una moció de confiança al debat de política general sense que ni el president, al qui donen suport parlamentari, ni la majoria dels mateixos consellers del seu partit ho sabessin. Té raó Aragonès quan parla de deslleialtat, i per això va optar per destituir Puigneró, l’únic membre del govern que sabia que JxCat plantejaria la moció de confiança, per no informar-lo abans de tot plegat. Perquè s’entengui millor posaré un exemple andorrà. Us imagineu que el ministre Jordi Gallardo fos sabedor que els liberals plantegessin una qüestió de confiança al cap de Govern en plena sessió parlamentària i que no li ho digués? No conec personalment Xavier Espot, però em puc suposar que no s’ho prendria gaire bé. La seva reacció segurament no seria massa diferent de la que ha pres Aragonès amb Puigneró, que, d’altra banda, ha fet una feina extraordinària al govern. Ha implementat la política digital del país, ha llançat el primer nanosatèl·lit de Catalunya, que permetrà comptar amb informació valuosa per la millora de la connectivitat d’internet, la gestió de l’aigua o l’agricultura, a més de desplegar la fibra òptica perquè arribi a totes les capitals catalanes. Des d’aquest punt de vista, és una llàstima que es perdi la seva aportació, perquè Catalunya no està sobrada de polítics tan preparats tècnicament.

Però tornem al debat. Aragonès dona un cop de força, per les raons que ja he esmentat, de la mateixa manera que segurament també ho hauria fet Xavier Espot si li hagués passat el mateix. Ara bé. Hi ha un problema. I no és petit. Si JxCat acaba sortint del Govern, que a hores d’ara és una opció ben plausible, ERC haurà de gestionar un executiu amb el suport explícit de només 33 dels 135 diputats (la majoria absoluta està en 68). Pot sumar-hi els comuns, però només són vuit diputats, i la sempre imprevisible CUP, però només en són nou. Si JxCat comença a fer oposició i decideix bloquejar l’executiu resultant de la hipotètica ruptura, Aragonès no tindrà més remei que demanar el suport dels 33 diputats del PSC de Salvador Illa, que a més va guanyar les eleccions perquè va ser el més votat. Voldran els socialistes salvar Aragonès? I el president, farà reposar la seva feble majoria amb el suport més o menys explícit dels socialistes? Sense anar més lluny Oriol Junqueras renyava la setmana passada el conseller d’Economia, Jaume Giró, perquè havia obert la porta a pactar els pressupostos amb els de Salvador Illa. Fet i fet, la cosa està ben complicada i no m’estranyaria gens que aquesta legislatura acabi abans d’hora. Segurament no serà abans de les eleccions municipals del mes de juny perquè seria un suïcidi fer-ho, però que Aragonès no acabarà els quatre anys sense posar les urnes em penso que és una realitat que a hores d’ara tothom amb dos dits de seny contempla.

Com deia, doncs, la política catalana està ben regirada. I malgrat tot això, el substrat de vot independentista no varia. A les eleccions del febrer del 2021, que es van fer encara amb plena pandèmia, les forces sobiranistes van sumar el 52% del total. Segurament, si hi torna a haver eleccions els resultats no seran gaire diferents tot i que es pugui baixar del 52% perquè, ara per ara, a Catalunya hi ha una majoria de votants que aposten per partits que volen convertir el país en un nou Estat d’Europa. Que els seus líders es barallin i no siguin capaços de traçar un full de ruta comú (els partits pensen més en les seves cotes de poder que en compartir objectius amb la resta) no resta suport al carrer. Es va veure el passat 11 de setembre, quan la manifestació de l’ANC, boicotejada públicament per ERC, va tornar a ser un èxit de participació. Com deia un col·laborador del meu diari en un article d’opinió, la situació seria similar a un vaixell. La gent hi és. A proa, als camerinos, a coberta. N’està ple. Però el capità del vaixell no se sap on para. D’aquesta manera difícilment es podrà arribar a Ítaca, tot i que a la tripulació de ganes no n’hi falten.