Alberto Gil Soci de Cases&Lacambra

Els residents fiscals andorrans amb interessos econòmics a l’estranger i, particularment a Espanya —país amb vincles econòmics més estrets amb el Principat— sovint veuen com el tractament fiscal de les seves rendes i del seu patrimoni és més desfavorable que el que obtenen els residents —i també els residents d’estats membres de la Unió Europea—.

L’eliminació d’aquestes restriccions és una tasca lenta i generalment costosa que es pot abordar des del dret intern, a través de la impugnació de les autoliquidacions tributàries i el posterior plantejament d’una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), o a través del dret comunitari, mitjançant la presentació d’una denúncia a la Comissió Europea per infracció del Dret comunitari. En ambdues situacions, el cas pot acabar al tribunal comunitari amb seu a Luxemburg, les decisions del qual poden tenir impacte a Andorra, tot i no ser un estat membre de la Unió Europea (UE). La lliure circulació de capitals és una llibertat fonamental que aplica als moviments de capitals entre estats membres, però també entre estats membres i tercers estats.

Un cas d’èxit va ser la modificació de la normativa espanyola de l’impost sobre successions i donacions arran d’una sentència del TJUE de setembre del 2014 i d’una altra del Tribunal Suprem de febrer del 2018. Fins aleshores, tant les successions amb causants o causahavents residents a Andorra es regien per la normativa estatal, de tal manera que els causahavents —residents o no— es veien privats d’aplicar la normativa autonòmica —més favorable i amb més bonificacions i exempcions, en algunes comunitats com Madrid de fins el 99%—. Aquestes dues sentències i la posterior modificació normativa van permetre al contribuent optar per l’aplicació de la normativa autonòmica en aplicació de la mencionada llibertat de circulació de capitals. Així mateix, van obrir la porta a que molts residents poguessin sol·licitar la devolució dels impostos ingressats en excés.

En l’actualitat encara resten, però, algunes situacions que impliquen discriminacions de tracte a residents no comunitaris i que són objecte de lluita judicial.

Rendiments derivats de l’arrendament de béns immobles situats a Espanya, titularitat de residents fiscals a Andorra

Mentre que els residents a estats membres de la UE tributen un 19% sobre el rendiment net (ingressos menys despeses), els resident al Principat estan sotmesos a un tipus del 24% aplicable al rendiment brut (ingressos), situació que pot constituir una restricció a la lliure circulació de capitals.

La Comissió Europea ha arxivat les denúncies plantejades contra la normativa espanyola sobre la base de que, tot i que aquest règim efectivament podria constituir una restricció a la lliure circulació de capitals, era d’aplicació amb anterioritat al 31 de desembre de 1993 i, per tant, és conforme als Tractats. Hi ha arguments per defensar que aquesta clàusula anomenada standstill no és d’aplicació i, per tant, caldrà continuar la lluita als tribunals espanyols, amb l’objectiu de que plantegin una qüestió prejudicial al TJUE.

Límit conjunt IRPF/IP

La normativa reguladora de l’impost del patrimoni espanyol preveu un topall segons el qual la suma dels impostos sobre la renda i el patrimoni d’un determinat contribuent no pot ser superior al 60% dels seus ingressos. Això es tradueix, habitualment, en l’aplicació d’una reducció a l’impost sobre el patrimoni. Aquest mecanisme no aplica, però, als residents a Andorra amb béns situats en Espanya, que poden acabar suportant una tributació efectiva de fins el 2,75% sobre el valor del béns (en cas d’estar situats a Catalunya), sense considerar les rendes totals que perceben. L’existència d’acords d’intercanvi d’informació garantiria el control de la correcta aplicació d’aquest límit. En l’actualitat no consta que hi hagi cap procediment en aquest sentit.

Regla d’imputació temporal en les vendes a termini

La Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques espanyol permet als residents imputar les rendes derivades de vendes a termini a mesura que els cobraments siguin exigibles. En canvi, els no residents es regeixen pel criteri de meritació, es a dir, que l’impost es merita en l’exercici en què es realitza la venda, amb independència de que el preu sigui exigible més tard.

Exit tax

La imposició de sortida o exit tax és un mecanisme del que es doten els estats per evitar deslocalitzacions per motius fiscals i la consegüent pèrdua de recaptació que impliquen. Aquesta norma sotmet a tributació, en cas de canvi de residència del contribuent, les plusvàlues latents de les societats i carteres financeres de què és titular. En puritat, no és una restricció que afecta a residents en Andorra, però sí que té incidència en aquelles persones que tenen la intenció de traslladar la seva residència al Principat. En la pràctica és el principal fre al canvi de residència.

Aquest mecanisme no és d’aplicació, però, si el canvi de residència té lloc a un estat membre de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu, i únicament s’haurà de liquidar l’impost si en els deu exercicis següents al trasllat es ven la participació o es perd la condició de resident fiscal comunitari. Aquesta excepció també s’aplica a Suïssa en virtut d’una sentència del TJUE i de diverses consultes de la Direcció General de Tributs espanyola, que consideren que la llibertat d’establiment (altra llibertat fonamental comunitària) és d’aplicació a Suïssa en virtut de l’acord sobre lliure circulació de persones signat en 1999 amb l’aleshores Comunitat Europea.

L’Acord d’Associació que en l’actualitat negocia el Principat d’Andorra amb la Unió Europea implicarà —amb més o menys matisos—l’aplicació de les quatre llibertats fonamentals comunitàries a Andorra i, per tant, que el Principat sigui tractat com un estat membre més a efectes —sobre tot— econòmics. La gran part de les restriccions mencionades decauran, inclosa la imposició de sortida, i situarà als residents andorrans amb interessos a l’estranger en peu d’igualtat amb els residents del país de què es tracti.