Límits i criança respectuosa
Cada cop som més els pares i mares que volem millorar dia a dia la relació amb els nostres fills, respectar-los, aprendre a acompanyar-los emocionalment, saber com comunicar-nos de manera eficaç, etcètera. Fa molts anys que assessoro famílies i educadors a millorar les seves relacions. I la pregunta del milió acostuma a ser: però, portant una criança respectuosa, puc posar límits al meu fill?
És normal plantejar-nos aquesta mena de preguntes, perquè de bon tros sembla que quan volem criar des del respecte i la consciència, el que hem de fer és allunyar-nos de qualsevol mètode semblant a l’autoritarisme. Però entre «perquè jo ho dic i punt» (autoritarisme) i el «fes el que vulguis» (permissivitat) hi ha un món.
Et proposo que fem una visualització plegats. Imagina que estàs a la teva habitació, amb els ulls tancats. Ara et demanaré que et moguis, que et desplacis. Què faries? Segueixes amb els ulls tancats. Segurament poses les mans al davant intentant trobar alguna paret, el llit, la porta, algun límit físic que t’ajudi a saber on ets. És així? Hi afegirem un plus. Imagina que no trobes res. Què passa? Com et sents? Desorientat? Insegur? Et mous a poc a poc?
Traslladem aquest exemple als nens. Si no tenen límits que els ajudin a orientar-se en les relacions familiars i socials, amb ells mateixos, se sentiran com et vas sentir tu en aquesta habitació: perduts, desorientats i insegurs. Els límits són una necessitat vital. Els necessiten, i necessiten tenir-te al seu costat com a adult capaç d’ajudar-lo.
Reprenent aquest món entre l’autoritarisme i la permissivitat, existeix la manera de posar límits amb amabilitat i fermesa alhora. Deixa que imagini el que pots estar pensant ara mateix… Val Noemí, això en la teoria és molt bonic, però quan li dic al meu fill cinc, sis i set vegades que apagui la televisió i no ho fa, com faig per ser amable i ferm quan el que en realitat vull i necessito és cridar de desesperació?
En primer lloc, vull que sàpigues que quan expresses un límit al teu fill, en realitat el que fas és expressar el teu propi límit. Per a tu, potser veure la televisió només el cap de setmana una hora és poc, i potser per a mi estigui bé. Pregunta’t llavors: on és el teu límit? Després, respon aquesta pregunta: si no poso un límit, ara, estic posant en perill el meu fill, o no estic cuidant el seu desenvolupament? Aquesta és una pregunta màgica, perquè caiem al reguitzell del «no». No saltis al sofà; no es menja amb la boca oberta; no s’interromp els grans quan parlen; no deixis la roba bruta a terra; no corris; no toquis l’interruptor; no, no i no.
No estic dient que haguem de tenir por del «no», només que observem quina quantitat n’acabem dient al llarg del dia. Tots eren necessaris? Podies formular-los en positiu? Tingues en compte que si a un adult comencem a estressar-lo de la mateixa manera dient-li a tot que «no», col·lapsa. Imagina un nen amb les necessitats de moviment, de desenvolupament, d’observació, de joc... Què li passa? El mateix. Entra en col·lapse i no pot complir tantes ordres. És impossible. I no perquè sigui una cosa personal contra tu, sinó perquè el seu cervell no els ho permet. Està en ple desenvolupament i també necessita sentir que contribueix i que és part. Els «no» excessius els allunyen, els exclouen.
Saps on és el teu límit, i valores si cal o no, fórmules en positiu. I ara què, Noemí? Com podem posar límits des del respecte? Primer hem de connectar el cervell racional del teu fill amb l’emocional. No et donaré una masterclass de neurociència, no t’espantis. Et sona l’empatia? Ho farem partint des d’aquí i construirem ponts que ens connectin i no murs que ens separin. Tornem a l’exemple de la televisió. El recordes? Vas repetir set vegades al teu fill que l’apagués, i res, ni cas!
Anem cap allà. Abans de dir res, respira i repeteix amb mi en veu alta: jo soc l’adult, jo soc l’adult, jo soc l’adult. Tens activat el mode empatia? Sí? Pren nota. T’acostes al teu fill, el mires als ulls, li poses les mans sobre les espatlles amb afecte i li dius: «Veig que et ve de gust molt veure aquests dibuixos ara mateix, oi? Fa una estona que et dic que apaguis la televisió perquè entre setmana no la podem veure més de mitja hora, ho recordes? Ara l’apagaré i anirem a sopar». Tatxan! Et presento un límit posat amb amabilitat i fermesa.
I no. El que t’acabo de compartir no és cap fórmula màgica que activi la teva vareta perquè una vegada l’apaguis el teu fill et digui: «Oh, gràcies mama per posar-me aquest límit. Sé que estàs cuidant pel desenvolupament del meu cervell quan em dius que no puc veure més de mitja hora». Es frustrarà i s’enfadarà, sí. Però recorda l’exercici que hem fet abans. Què prefereixes, parets en aquesta habitació perquè el teu fill creixi amb confiança i seguretat o que vagi a cegues?
Per acabar, vull que et quedis amb una frase que m’acompanya sempre en les sessions: un límit és un procés. A poc a poc, i a mesura que vagis reforçant el missatge des de l’afecte i amb calma, el teu fill, a la tercera vegada que li diguis que apagui la televisió, ho farà. A la tercera, sí. O què pensaves que ho faria a la primera? ;)