Gallines i guineus
diu l’article 12 de la nostra Constitució: «Es reconeixen les llibertats d’expressió, de comunicació i d’informació. La llei regularà el dret de rèplica, el dret de rectificació i el secret professional. Queda prohibida la censura prèvia o qualsevol altre mitjà de control ideològic per part dels poders públics».
El poder legislatiu és un poder públic. El govern n’és un altre. Òbvies afirmacions. Censura és un mitjà de limitació de la llibertat d’expressió que els sistemes totalitaris empren per a eliminar de tota manifestació pública qualsevol cosa que pugui perjudicar la seva imatge o el seu poder, que és la principal preocupació dels dictadors.
Reprenent la nostra Carta Magna, l’article 6 diu: «Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social. Els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertat dels individus siguin reals i efectives».
Això d’iguals davant la llei ja queda clar que la realitat és ben diferent. I sobre crear condicions per part dels poder públics que garanteixin la llibertat d’expressió i d’opinió, a la vista està que no, ja que la pretensió de modificar el Codi Penal vigent va encaminada a crear justament el contrari. Censura, potser? Al respecte, diu el nostre Codi Penal: «L’autoritat o el funcionari que [...] prohibeixi o suspengui l’edició o la distribució de qualsevol publicació impresa o la difusió de qualsevol emissió per via televisiva, radiofònica o xarxa de comunicació, ha de ser castigat amb pena d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic fins a sis anys i multa fins a 30.000 euros.» (Article 342), i «L’autoritat o el funcionari que [...] impedeixi a una persona l’exercici de qualsevol dels drets i llibertats proclamats en els capítols III i IV del títol II de la Constitució, ha de ser castigat amb pena de suspensió de càrrec públic fins a tres anys. La temptativa és punible». (Article 343).
A la vista d’aquesta faula amb la qual algú dels que manen volen posar el morrió a qui expressi la seva opinió negativa sobre el funcionament de les institucions, cal que la societat en ple exigeixi, per sobre de tot, el compliment del que la nostra Constitució i la nostra Llei dictaminen de manera ben clara: llibertat d’opinió i expressió, d’una banda, i penalització a qui vulneri els drets fonamentals dels ciutadans de l’altra.
No podem permetre que aquells que han de vetllar per la nostra seguretat i pels nostres drets siguin els mateixos que ens els volen furtar en benefici propi. No podem permetre que la guineu sigui qui vigili el galliner. Prou plomes estem perdent des de fa temps.
Voler modificar el Codi Penal per tal que un dret fonamental sigui coartat i vulnerat segons el criteri de qui no està personalment content amb què es diu o com es diu, és, bàsicament, dissenyar una llei morrió. I els motius per denunciar i confrontar aquest subterfugi són evidents: L’objectiu és sancionar al dissident, criminalitzant la dissidència ideològica sota la idea que aquesta altera l’ordre públic i la seguretat ciutadana. El Dret s’empra com a instrument per a assegurar actuacions coercitives que vulneren drets fonamentals, el que suposa una inversió de l’ordre constitucional, en situar com a principal propòsit de les funcions de control i sanció els privilegis d’una elit i no el lliure exercici dels drets d’opinió i expressió. Instaura un dret administratiu sancionador preventiu fundat en sospites i dirigit a generar desànim en l’exercici dels drets fonamentals emparats per la Constitució.
I el que és més sospitós i execrable, aquest model de control se sustenta en judicis discrecionals i arbitraris de l’Administració, el que impedeix un efectiu control judicial de les limitacions del Dret. Qui controla les guineus? Quin criteri prevaldrà si no és aquell que fixen la Constitució i la Llei? Criteris personals d’algú a qui no agrada ser recriminat pels seus actes?
Per si no fos prou, s’instaura la culpabilitat solidària que s’estén tant als que opinen i s’expressen, els sospitosos, com a qui participa en una activitat absolutament garantida dirigida a controlar l’activitat de qui està sota el sagrat manament del poder públic que els ciutadans deleguen. No podem mai oblidar que, tal com la mateixa Constitució proclama al seu preàmbul, el poble mana i és sobirà. No les institucions ni, molt menys, les persones que les representen.
Al nostre món més proper, les lleis com la que se’ns vol colar, es consideren eines de repressió i persecució. La lògica autoritària del seu contingut es visualitza com un intent dels sectors poderosos per frenar els processos polítics democràtics.
El Consell d’Europa es mostra radicalment disconforme amb aquest tipus de lleis, ja que impacten negativament en el gaudi dels drets a la llibertat d’opinió i d’expressió. La Comissaria europea de Drets Humans és de la mateixa opinió.
Diu l’escriptor Arturo Jauretche: «Mentre els totalitaris reprimeixen tota informació i tota manifestació de la consciència popular, els capitostos de la plutocràcia impedeixen, pel maneig organitzat dels mitjans de formació de les idees, que els pobles tinguin consciència dels seus propis problemes i els resolguin en funció dels seus veritables interessos». I tu? Ets guineu o gallina?