PUBLICITAT

El tall i els ossos

  • L'afer Ctrasa: quin exemple de gestió privada! 17 milions d'euros de sobrecost!
FERRAN GOYA // Primer Secretari del PS

Quan el passat 17 de gener escoltava la roda de premsa dels ministres Pere López i Vicenç Alay sobre l'escàndol de CTRASA, vaig pensar en la curiosa concepció que s'havia imposat de fet al nostre país per definir la cooperació entre el sector privat i el públic. Fins a l'arribada del PS al Govern, el repartiment dels fruits de la col·laboració pública-privada estava establert per una mena de principi natural: el tall pels privats, els ossos per a l'Estat.

Tot el procés de projecte, concessió, construcció i explotació, del Centre de tractament de residus va estar presidit per aquest dogma. Van passar molts anys durant els quals el govern de Marc Forné i els seus ministres Enric Pujal i Olga Adellach van fer el sord davant les organitzacions ciutadanes que demanaven dades sobre les emissions contaminants del vell forn. Fins el dia en el qual ja tenien amanida la col·laboració. Aquell dia tot van ser preses. Els resultats que gelosament amagaven Enric Pujal i Olga Adellach es van fer públics: el nivell de dioxines era mil vegades el màxim acceptat per les directives europees. De la inacció irresponsable i la més absoluta opacitat informativa van passar a tancar d'urgència el forn i a dedicar-se a posar la por al cos a la població, amb un alarmisme que va aconseguir desviar l'atenció de l'opinió, mentre el Govern adjudicava la concessió a un grup d'empreses amigues en un concurs que va generar molts dubtes.

A la posada en marxa del forn, els dubtes s'havien ampliat i les empreses amigues havien anat marxant de CTRASA una darrera l'altra. El 10 de maig del 2007 compareixia davant del Consell General, el M. I. sr cap de Govern, per tenir «una sessió informativa en relació amb el Conveni sobre el trasllat de residus, el Centre de Tractament de Residus, i en general sobre la política del Govern en la gestió de residus».

Almenys això era el que deia el punt únic de l'ordre del dia, perquè el sr Pintat en les tres hores que va durar la sessió només va dir sis paraules, per manar al sr Puigdellívol respondre una pregunta de l'oposició. Durant la resta de la seva compareixença va romandre en el més absolut silenci. El sr síndic general, aleshores Joan Gabriel, actual colíder de l'oposició, que no va tenir cap objecció al mutisme del sr Pintat, va sentenciar: «El Govern és lliure per decidir qui contesta».

El cas és que aquell 10 de maig, el govern del PLA va enganyar tot el Consell General i tota la ciutadania. Ni Pintat ni els seus ministres del PLA no van informar del sobrecost de la inversió, que passava de 44 milions d'euros a més de 61 milions. ¡Quin exemple d'eficàcia de la gestió privada! ¡Un 40 % de sobrecost! ¡17 milions d'euros!

Ni el sr Pintat ni cap dels seus ministres no va dir que el sector públic havia comprat les accions als socis privats amics a un preu dues vegades i mitja superior al seu valor teòric comptable. FEDA va pagar 1.141.634 euros de més per les accions dels privats que van marxar desprès de fer el negoci del segle. Això no era enginyeria financera era un vertader nyap financer, que va passar desapercebut (?) al competent gabinet liberal. ¿O potser tancaven els ulls davant aquestes concessions entre liberals?

Pintat i els seus ministres –també– van oblidar dir que, només vuit dies abans, el 2 de maig de 2007, CTRASA havia signat un conveni blindat amb els seus socis Novergie i CESPA que obligava a l'empresa –ja de majoria pública– a pagar la quantitat de 7,2 milions d'euros per unes prestacions inexistents. Per dir-ho, amablement, era una compensació als socis privats estrangers que havien de quedar-se a CTRASA, quan els socis liberals havien marxat amb les butxaques plenes.

L'experiment liberal-cassolà d'aprimament del sector públic no pot ser més il·lustratiu. Avui dia, desprès de l'eficaç gestió privada, en aplicació de la llei de societats anònimes, CTRASA hauria de dissoldre's a causa del seu desequilibri patrimonial, que els auditors xifren en 4,3 milions d'euros. Uns diners que haurà de posar el sector públic. I en quatre dies és de témer que l'Estat haurà de fer-se càrrec íntegrament de la gestió del Centre.

Al futur programa del Partit Socialdemòcrata, probablement hi haurà un punt sobre la «redefinició del sector públic». Els socialdemòcrates considerem que el sector públic no pot assumir, en exclusiva, la producció i prestació dels béns i serveis públics. Però també diem que és absolutament necessari canviar els paràmetres de la relació públic-privat que van imposar els governs liberals. Hem de passar del principi del PLA que assignava a l'Estat el paper de cornut i pagar el beure a un principi més equilibrat en el qual la col·laboració pública-privada sigui sostenible i mútuament profitosa. En una parla planera aquest principi podria ser: Qui es mengi el tall, que rosegui els ossos.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT