Natalia Mena

Aquesta és un qüestió generalitzada a tot el continent europeu, per tant, no és una problemàtica exclusiva del Principat, però en aquest territori es veu agreujada per les seves petites dimensions, que fan que sigui molt més notable i perceptible, fent que el petit Estat presenti la pitjor posició i en el qual les dones tenen més tard el seu primer fill. La mitjana d’edat se situa als 33 anys, i les mares tenen menys descendència (un nadó de mitjana), de manera que estem davant d’un balanç bastant pobre que certifica una caiguda de la natalitat que mereixeria com a menys fer un pensament vers aquesta qüestió. En cas contrari, a la llarga pot comportar dificultats per mantenir pensions, cobertura sanitària i altres serveis públics de benestar social. Per aquest motiu em pregunto si la societat andorrana considera que són necessàries més polítiques per promoure el naixement d’infants, tenint en compte que aquests al final són el futur de les nacions, així com del seu creixement i desenvolupament sostenible en el temps. 

Certament en aquests darrers anys la conjuntura ha estat substancialment complicada, s’ha hagut de fer front a tantes adversitats, tan seguides, i acompanyades de tanta incertesa que a la gent poques o nul·les ganes els han quedat de portar una criatura al món davant aquest panorama; de manera que el que altres generacions amb molts menys recursos i mitjans havien fet amb tanta naturalitat, en l’actualitat s’ha convertit en un esdeveniment heroic, reservat només per aquells valents que tenen el coratge per embarcar-se en una aventura tan especial com arriscada. 

Però si traiem de l’equació les circumstàncies externes que es poden produir en els diferents períodes històrics i que no depenen de nosaltres, la veritat és que existeixen tota una sèrie de raons molt més estructurals per les quals s’ha perdut l’interès per procrear. L’entrada massiva de la dona al mercat laboral ha propiciat que la cura dels fills sigui una autèntica filigrana, ja que les facilitats per conciliar feina i família estan molt lluny de ser un fet real. Se’n parla molt, això sí, queda molt bé en els discursos dels polítics, però no ens enganyem, és més un desig que una realitat. Concretament a Andorra la taxa d’ocupació femenina és molt alta, per tant, sembla lògic que sent tan complex assolir aquest equilibri entre vida personal i professional doni com a resultat retardar el moment de la maternitat el màxim possible, així com disminuir el nombre de fills, per no poder oferir-los la dedicació que requereixen. Si continuem amb els inconvenients, cal mencionar que el Principat té una economia molt enfocada als serveis amb horaris que acostumen a obstaculitzar encara més el fet d’ocupar-se de la unitat familiar. Si a això li sumen l’ombra de la por a perdre la feina, ens adonarem que la faceta laboral adquireix un pes essencial a l’hora de prendre aquest tipus de decisions. Però aquests factors no són els únics; s’hi han d’afegir d’altres més moderns o recents que són els que tenen a veure amb les creences culturals; aquestes s’han vist modificades a la vegada que transformades de manera que la concepció de la parella tradicional ha canviat, establint-se altres tipus de relacions, dibuixant un nou marc que caldrà veure com es desenvolupa a nivell evolutiu; sense oblidar-nos de la perspectiva d’aconseguir que aquests vincles siguin estables i perdurables en el temps. D’altra banda, vivim una època en la qual hi ha fascinació per l’oci, sortir, viatjar, gaudir de la pròpia vida sense haver de supeditar-la a la responsabilitat i el lligam que suposa fer-se càrrec d’un ésser humà. Estem instal·lats en un sistema capitalista en què l’egoisme està elevat a la màxima potència i en el qual tenir un fill representa un acte de generositat tan gran que són molts els que tremolen només de sentir-ne a parlar perquè no saben el que és; s’ha perdut aquest valor, tan sols impera l’ego.

És evident que estem patint una crisi de proporcions elevadíssimes, però no només econòmica, energètica o institucional, amb una desafecció cada vegada més patent de la població vers els estaments que suposadament els representen. Aquestes decadències poden semblar les més visibles, però hi ha una altra afecció que augmenta respecte a la manca de valors, i sobre allò que realment importa: les persones.

Està clar que les preocupacions del sector públic i privat ara mateix són unes altres, però cal posar fil a l’agulla amb el tema de la natalitat amb més mesures que les actuals, que aparentment són insuficients, ja que les dades així ho demostren. Hi ha un envelliment a l’alça, i no crec que sigui una bona opció per al progrés d’una societat que aspira a ser avançada i avantguardista.

Cal destacar que s’han produït alguns avenços, com l’ampliació de les baixes per maternitat i paternitat, la possibilitat de la reducció de jornada per aquesta causa; s’ha promogut la igualtat en les empreses per tal de garantir que la gestació no representi un entrebanc en la carrera professional de les dones i els impedeixi accedir a càrrecs directius; no obstant això, s’ha de continuar treballant en aquesta línia i apostar amb convicció a la vegada que amb determinació per implantar polítiques en aquest sentit que desenvolupin disposicions creatives que signifiquin un incentiu alhora que animin i engresquin la ciutadania en edat de tenir fills a formar una família. Tot i les adversitats, els obstacles, les conjuntures, les vicissituds i les peripècies diverses que es viuen amb aquesta experiència, us ben asseguro com a mare que soc, que val la pena. 

Possiblement pensareu que és una bogeria, inclús per als més pessimistes una tragèdia tal com estan les coses al planeta promoure iniciatives que fomentin la fecundació, però quan s’han donat les condicions idònies? Mai és un bon moment per quedar-se embarassada, sempre es troben mil i unes excuses: que si els diners, que si la feina, que si la llibertat, que si la responsabilitat, que si el compromís, que si ho sabré fer bé, que si els perills, i un llarg etcètera. És bo tenir consciència, i és positiu fer una reflexió profunda respecte a una elecció tan transcendental com aquesta que ens canvia la vida per sempre, però si ho pensem tot tant, probablement en cap cas faríem res i avui dia dona la sensació que tirem endavant i no posem fre a cap dels reptes de la vida, i el més maco i trepidant ens l’estem deixant perdre.