Sostenibilitat urbanística i turística
El projecte de llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme mereix una sèrie de reflexions. La seva recent presentació i tramitació d’urgència respon, com a mínim, a dues circumstàncies problemàtiques diferents i que contenen en elles una contradicció. L’accelerada i excessiva activitat constructiva i de promoció immobiliària, d’un costat i la continuada i creixent mancança d’habitatges de lloguer a preus assequibles, d’un altre.
Semblaria que amb una major construcció i particularment d’habitatges, augment de l’oferta, no hi hauria d’haver problemes per trobar habitatges per llogar a bon preu i no és el cas, perquè aquests s’estan destinant a la venda o a apartaments turístics. Així, doncs, el problema presenta dues dimensions: una de quantitativa i l’altra de qualitativa.
Cal tenir present també que l’urbanisme i el turisme estan encaminats a usuaris totalment diferents i oposats en part dels seus interessos. L’urbanisme s’adreça als que viuen sobre el territori i el turisme s’adreça als que el visiten. Barrejar elements contradictoris o fins i tot antagònics és complex i pot arribar a resultar infructuós i estèril.
Cal, doncs, incorporar factors que redueixin la complexitat dels problemes que es vol resoldre. El tema quantitatiu i la tensió en el sector de la construcció (falta de mà d’obra, encariment dels preus, incorporació de treballadors i projectes externs, mala qualitat, consum avançat de treball i de feina que posteriorment faltarà quan canviï el cicle i accentuarà la crisi...) té una clara solució, d’anys coneguda i proposada: limitar l’activitat o superfície autoritzada de construir, a l’any, un màxim de superfície que respongui a la mitjana, estadísticament establerta i capaç d’assimilar, pel país i cadascuna de les parròquies, en els darrers 50 anys. I si se supera la demanda de l’any, donar els permisos per a l’any següent, i això fins a tres o cinc anys vista, la qual cosa permetria periodificar i programar de manera gradual el creixement en el temps, preparar i elaborar projectes afinats així com la realització d’una execució acurada i prevista, que repercutiria en l’estabilització dels costos i, en definitiva, a introduir dins el sector un factor bàsic i necessari per a la sostenibilitat del mateix.
Autoritzar més superfície de la que ja coneixem històricament que no som capaços d’assimilar és permetre i fomentar la tensió en el sector de la construcció amb les seves negatives repercussions, com hem pogut comprovar en els darrers vint anys, amb generació de bombolla immobiliària inclosa. La sostenibilitat constructiva és, doncs, prèvia i necessària de resoldre abans per a poder aconseguir la sostenibilitat urbanística, la qual ja és enterament qualitativa. Frenat i conduït el creixement es pot plantejar la seva ordenació amb un mínim de garanties.
La sostenibilitat urbanística es podrà assolir llavors si es determinen quatre factors: els objectius a aconseguir; la capacitat dels recursos disponibles a curt, mig i llarg termini; l’ordenació del creixement urbanístic derivat dels objectius fixats a curt, mig i llarg termini tant de l’aprofitament privat com del públic; i la verificació i correcció dels objectius pels recursos humans amb els mitjans econòmics necessaris pel seguiment i acompliment de les polítiques estatals internacionals, generals i comunals, encaixades en els corresponents marcs territorials que els són superiors.
Sostenibilitat que ha d’estar d’acord o ser coherent amb les altres polítiques, com les que s’estan fent en relació amb l’obertura econòmica i que no pot anar adreçada indiscriminadament a tot el món i ser total en totes les matèries. El país és tan petit i disposa de tan poc sòl privat (6%), que no es pot permetre que s’hi facin plantejaments universals.
No s’ha d’oblidar que el sòl avui ja no es tractat com a un bé d’ús sinó com a un bé de canvi i per tant especulatiu i amb visió a curt-terme.
Amb la globalització el sòl ha esdevingut una matèria banal d’intercanvi més i per tant cal contrarestar aquest fet amb polítiques que protegeixin i qualifiquin el sòl de manera detallada i precisa segons objectius a llarg termini per interès propi de preservació de l’Estat andorrà per a les generacions futures.
El Consell General va permetre a partir de 1955 la utilització del sòl per tal que els seus propietaris podessin, amb la seva venda, accedir a una acumulació de capital suficient que els permetés poder passar d’una societat rural immersa en el sector primari, a una societat de serveis immersa en el sector terciari. Avui la transformació ja ha estat feta i no es pot continuar utilitzant el sòl de manera banal sense córrer el risc de pèrdua del principal actiu de l’Estat andorrà com és considerar el seu territori com un bé d’ús, i no d’intercanvi.
L’habitatge de lloguer, de venda o el turístic i les altres construccions han de ser tractats, cadascun, separadament continguts i no deixar-los barrejar, altrament la complexitat pròpia de cada un d’ells sumada amb la dels altres fa totalment inviable la seva reconducció a una situació d’equilibri.
Els polítics al davant, amb tots els agents econòmics i socials al darrere, hem d’anar tots junts i treballar en la mateixa direcció per tal d’aconseguir en els propers anys la sostenibilitat constructiva, la sostenibilitat urbanística i la sostenibilitat turística, com a una prioritat, per tractar-se d’una qüestió de supervivència i de futur.