07.32
El rellotge rodó de paret que hi ha al menjador està aturat, l’agulla dels segons ho intenta, però no avança. Un gram de coca bolcat a la taula resta expectant. Cap d’ells arriba als 30, parlen sobre les xarxes socials i sobre com ens controlen, ho fan amb una eloqüència i una lucidesa fascinant. Se’ls ha fet curta la nit.
Al pis de sobre, la Berta pren el seu antidepressiu mentre prepara l’esmorzar; ha quedat a les 08.00 hores amb la Clara per anar a pujar el Comapedrosa. L’una no suporta l’altra, però es fan companyia.
El Marc diu adeu a la Gemma, tanca la porta i posa la tovallola de la visita clandestina a rentar. La Marta, que és a l’hospital acabant la guàrdia ho sap des del primer dia, ell mai li havia parlat així d’algú de la feina. La seva mare n’està molt del Marc i no entendria que el deixés, a més, els seus pares són amics de la família.
El Lluís fuma a la finestra, avui treballa 12 hores, mira al buit i pensa en llençar-se, però no es veu amb forces i ho deixa córrer. Tira la cigarreta i li fa un petó a la mare al front. Ella el mira inexpressiva mentre marxa. Avui, però, el nom del seu fill torna a sortir de la seva boca per adornar un adeu.
El fulgor del dia entra llampant per la finestra i desperta la Clara, que d’una revolada corre a aixecar els seus pares, però el pare no hi és. Està desnonant una companya seva de classe i la seva família per ordre del jutge. Ell abaixa la visera del casc i plora.
Darrere les cortines la Carme espia el Roger. Ell que no té cortines ni l’hàbit d’abaixar les persianes, dorm tranquil i ja fa temps que no és per l’efecte d’aquella pastilla que fa miracles. Ella li explica al gat que aquest noi no té vergonya ni res que se li assembli. No el coneix de res, però sospira contenta de veure’l millor.
Unes cases més enllà, la Melanie somia que per la finestra entren vespes que la piquen; grinyola les dents i somiqueja. A la seva vora, el Daniel, que s’acabava d’esborrar Tinder per centrar-se en ella; aquest cop, vol fer les coses bé. Ella, que es defineix com a feminista i sovint parla de responsabilitat afectiva, un cop superat el dol que tapa amb ell, li dirà ciao per un altre, fill de no sé qui, que li encaixa més.
El Jesús gira la cantonada; passeja un gos. Aprofita la privadesa per xerrar per telèfon amb el Carles, advocat i amic. Avui no parlen de faldilles, sinó d’especular i d’un desnonament. A casa l’espera l’Olga, que aprofita l’avinentesa per tancar una cita amb el Iago, el nou instructor de ioga del gimnàs.
El telèfon del menjador sona aliè a la resposta del Jordi; ell encara no ho sap, però el seu pare ha mort aquest matí. Era una bona persona.
Per la porta entra el Marcel, saluda als pares que surten a missa de vuit. Abans de dormir la mona, pràctica davant el mirall un discurs; s’estima i s’agrada. Té menys sentiment d’esquerres que escrúpols, però la tàctica electoral mana. Arribarà a president.
Les agulles continuen immòbils; són les 07.32. A fora, el temps corre i la vida passa ignorant la seva aturada. Però dins d’aquell lapse, el rellotge s’aferra lleial a una essència immanent i en una oda a l’harmonia, marca l’hora correctament. I ningú el mira, i ningú els mira, però durant aquell instant, i només en aquell instant, sembla que encerten.