Vent de tardor
La tardor té quelcom que enamora. Quan la terra es prepara per rendir-se a la son de l’hivern, aquesta estació ens convida al recolliment, al recés i la pausa. Tant de bo, però, que el vent d’aquesta estació pogués endur-se, aguerrit, els mals averanys, els despropòsits i les inclemències socials i polítiques que ens aclaparen. El temps del recolliment sembla, però, gairebé impossible d’encalçar amb el guió que ens acompanya i que en aquests darrers mesos s’ha anat agreujant. Si tot segueix igual és una tardor d’escàndol la que ens tocarà viure. A més, diuen, caldrà entomar una nova onada, la vuitena, de la covid. Ara, però, la pandèmia ja no sembla ser el nostre problema més greu. La guerra d’Ucraïna ha regirat les nostres vides en major o menor grau, posant de manifest les mancances, les incoherències i un seguit de qüestions pendents i irresoltes. Malgrat que alguns febles indicadors de la fi d’aquest conflicte bèl·lic han despuntat a l’horitzó ara ja sabem, però, que les paraules del Kremlin, transmeses pel mandatari turc Erdogan sobre una suposada disposició russa per a la pau, responen a una estratègia. En elles s’amaga sens dubte la convicció de que els ucraïnesos es negaran de totes totes a deposar les armes amb condicions, això davant l’opinió pública internacional els trauria del seu paper de víctimes i els situaria en un terreny movedís que els podria fer aparèixer com els responsables de les conseqüències nefastes derivades de la guerra pel conjunt de l’economia global. D’altra banda, la voluntat de celebrar referèndums a corre-cuita a les auto-denominades repúbliques de Donetsk i Lugansk, uns plebiscits considerats il·legals pels occidentals, ja que no compleixen cap garantia, tampoc no ajuda a creure que la pau es pugui assolir a curt terme. Així doncs, mentre l’exèrcit ucraïnès ha recuperat més de 8.000 quilòmetres quadrats aquestes darreres setmanes el Kremlim ha fet un gir i ha deixat de tractar la invasió endegada el passat mes de febrer com una guerra amb sordina. Segurament és aquest tractament el que va dur a pressuposar que la invasió d’Ucraïna, o operació especial tal com l’han anomenat fins ara els seus perpetradors, també posseiria aquesta mateixa consideració per part d’Occident. I què dir de la troballa d’una fossa a Izium amb més de 400 persones assassinades, entre les quals dos menors, una bona mostra del seu caràcter de crim de guerra. Les alternatives doncs del Kremlin es redueixen a ben poques possibilitats. La mobilització parcial, que la Duma acaba d’aprovar, una opció que se li pot girar clarament en contra en posar a prova la seva ciutadania, ja castigada per la repressió interna, i la segona, que consistiria en l’ús d’armes nuclears, una via que no necessita cap mena de comentari per la seva capacitat destructiva, no presagien res de bo. Les incògnites i les travesses realitzades la darrera setmana poc a poc s’estan esclarint. Per altra banda, la solució a la crisi energètica europea, provocada per els talls calculats de l’aixeta del gas rus, no sembla avançar amb la rapidesa que caldria, per tant és de suposar que els països més dependents patiran alguna mena de restricció. Aquest fet i l’alta inflació podria causar que en els països immersos en processos electorals es decantés la balança a favor dels partits no afins a les sancions a Rússia. Avui per avui ignorem que ens durà la tardor incipient, el que sí que sabem és que aquesta guerra, un fracàs per tots nosaltres malgrat el seu caràcter necessari, és i serà una lliçó més que ens hauria de permetre obrir noves perspectives.