L’eternitat del meu cor
A vegades em pregunto com la gent és capaç de silenciar el neguit de la seva veu interior. Una manca de pau que dura des que prenem consciència de la nostra pròpia existència i que no cessa fins l’últim alè de vida: ningú vol morir.
La vida, tal com està muntada en aquest sistema que ens envolta, ens empeny a abraçar-nos a la temporalitat, qui ho negaria? S’acaba fart de patiments, s’acaba fart d’injustícies, i s’acaba fart del buit existencial que molts s’emporten fins al punt final de la seva història. Només un boig voldria arrossegar les càrregues d’aquesta vida eternament.
No puc imaginar-me la vida des dels ulls d’un malalt crònic, des de l’òptica desajustada d’una malaltia mental, des del cor trencat de qui ha patit una pèrdua irreparable o de qui viu una condemna sense sortida en un dia a dia esgotador i sense al·licients fins que arribi la jubilació.
Però tret que la nostra ment no pensi amb claredat i la desesperació hagi fos el nostre desig natural, ningú voldria un final. El remei que curi les decepcions de la nostra vida només pot ser l’eternitat. Per què el nostre cor hauria de desitjar allò que mai no podrà tenir?
Res hauria d’impedir-nos somiar que una onada d’eternitat s’emporta de cop la temporalitat de la vida. Però que l’onada, una que vingui des del cel i ens estremeixi, s’emporta per sempre més tot el que contamina i apaga el nostre desig de viure per sempre. Imaginar-te sense vergonya la vida sense un final.
Que una vegada acabi tot el que és dolent, la vida no s’acabi mai. Res podria fer-me més feliç que viure per sempre amb la meva companya de vida. No perdre mai el tacte dels seus llavis ni deixar de sentir les seves mans. Vull que els seus ulls enlluernin el meu camí i el cor se’m revolucioni quan fa aquell riure de boja i se li dibuixa la ganyota a la cara que em va enamorar. Tenir fills sense por de portar-los a un món en runes, veure’ls créixer sans i en tots els sentits i conèixer els fills dels meus fills i no marxar mai de les seves vides.
Quan aquella onada d’eternitat s’emporti la temporalitat vull tornar a compartir la vida amb aquells que ja no hi són. Tornar a passar les tardes amb els meus avis, que tot just em van acompanyar la infantesa. Continuar aprenent de la vida amb ells, i això no ho pot negar ningú, els avis ens duren massa poc i l’eternitat ens ho ha de compensar, ens ho deu. Oblidar les esqueles de morts per anuncis de nouvinguts que tornen a la vida per gaudir de no tenir més final.
L’eternitat ens deu tots els somnis que mai no podrem abastar. Ens calen moltes més vides com en un videojoc per poder ser, per poder fer tot allò que imaginem.
És insultant que la nostra esperança de vida sigui inferior a la d’un arbre. Com podria l’ésser més complex de l’Univers estar fet per ser tan temporal? N’hi ha per cridar i per indignar-se i ningú surt al carrer per protestar contra la insofrible brevetat de la nostra existència.
Jo vull recórrer sense por tots els camins del món, acampar al ras sense por a les bèsties ni als humans sense ànima capaços de fer mal. Aquest sí, n’estic segur, seran temporals. Vull aprendre a navegar, a pescar, a sentir el mar fins que digui prou, sense que marqui el temps el calendari de vacances. Trinxar tots els rellotges i mirar-los amb sorna com coses inútils que ja no valen per res. No saber ni entendre què són les presses, els horaris imposats, el tic-tac dictador. Cultivar la terra per produir sense cobdícia ni pressions econòmiques els meus propis aliments. Regalar-ne, fer intercanvis de coses valuoses, perdre aquell afany tòxic per allò material i que alhora tothom tingui dret a disposar d’accés als mitjans de producció.
Vull aprendre a construir i viure sota el sostre que jo mateix hagi estat capaç d’edificar. Que tothom tingui el dret real de ser amo de la terra i d’una casa on refugiar-se sense alhora necessitar ser amo de res, ni acumular propietats. Veure la terra plena d’éssers que busquen la pau i l’harmonia on la por no tingui sentit. Banyar-nos en rius d’aigua freda i transparent, sentir com ens purifica i reviu, beure directament sense por a tragar verins.
En la meva eternitat no hi caben els sorolls de les ciutats, els fums de milers d’automòbils ni la lluminària que ens impedeix veure les estrelles a la nit. Qui no vol l’eternitat, és com un ocell nascut en una gàbia que no sap com és la vida de veritat. Però ah, volar... No sap què és volar.
Qui diu que seria avorrit, fa dies que ha perdut l’entusiasme per viure. Qui diu que no hi cabríem a la Terra si fóssim eterns, és que no ha voltat prou pel planeta. O potser el que no hi cabria són les nostres ambicions materials desmesurades. És clar que les ambicions materials que ens venen i ens fan creure són molt més grans del que hi cabria a la Terra. No hi ha suficients planetes a l’Univers que puguin contenir l’ambició nociva infinita que ens volen fer empassar. Però si la Terra no pot ser casa de tots els humans quin lloc ho podria ser? Si la Terra està al punt just perquè no ens cremem pel Sol ni morim gelats per llunyania, serà casualitat l’exactitud?
Quan creguis que la temporalitat de les coses t’ajuda a valorar el que tens, calla la mentida que brolla de la teva ment. No necessites el mal per valorar el bé. Tomba’t, tanca els ulls i refugia’t en l’eternitat del teu cor. Imagina les coses que guarniries d’eternitat, elimina aquelles que et fan mal, i mai no deixis de creure.
La realitat de vegades no és el que creiem real, i tot reflecteix que la mentida més grossa que ens estem empassant és que som temporals i que ens hem de conformar i prou. Mai ningú serà capaç de fondre l’eternitat de dins del meu cor. Mai ningú serà capaç de fondre l’eternitat del teu cor. La qüestió és si estàs disposat a abraçar-te a la mentida de la temporalitat que ens mata, ens asfixia i apaga els nostres somnis naturals.