Omar el Bachiri Psicòleg clínic

A l’escola, la Sara s’adorm unes tres vegades per dia durant uns dos minuts; a la feina, el Joan viu la mateixa situació i, durant els entrenaments de futbol, la Maria, també s’adorm al mig del camp. Per sort els seus companys són conscients de la malaltia i no se’n preocupen, quan noten que entren en la fase crítica, els ajuden a caure suaument i els deixen estirats fins que es desperten. Transcorreguts entre 40 segons i dos minuts es tornen a despertar i continuen com si res hagués passat, perquè mentre estan adormits són totalment conscients de la situació, però es troben paralitzats. Perden completament el control del seu cos; és una sensació d’angoixa i desesperació enorme perquè la majoria de vegades somien, tenen malsons o al·lucinacions i arriba un punt que confonen la realitat i no saben si ho estan vivint realment o ho estan somiant. 

Això es pot comprendre perquè entren en la fase REM de la son abans d’hora. Normalment, es triga entre 60 i 90 minuts a arribar una vegada ens posem a dormir, però ells ho fan de manera instantània. No obstant això, la seva relació està en què algunes de les seves funcions són afavorir la recuperació de l’organisme i que el cervell consolidi la informació assimilada durant la jornada. Per poder centrar tota l’energia en aquestes tasques redueix gairebé per complet la tonificació muscular donant com a resultat la relaxació corporal i la persona és incapaç de mantenir-se dreta. Dit d’una manera més curta: pateix la cataplexia i aquesta sorgeix, bàsicament, quan la persona pateix un canvi de l’estat anímic, sigui per estimulació o per relaxació. Així, doncs, les persones que pateixen aquesta malaltia ja la tenen assimilada i són conscients de les limitacions que produeix; saben que cada vegada que s’adormen poden caure i donar-se un cop al cap o a l’esquena i quedar discapacitats de per vida, tant a nivell mental com físic. 

Aleshores es veuen obligades a disminuir els desplaçaments en transport públic, eliminar el privat i en moltes ocasions evitar sortir a caminar soles perquè en qualsevol moment poden caure, és a dir, es tornen dependents d’algú altre. Ara bé, també s’ha de dir que fins que no han estat diagnosticades han hagut de suportar la burla i els comentaris despectius del companys, amics i familiars i de igual forma les crítiques del professorat perquè no entenien com algú es podia quedar adormit tan sovint a l’aula. A la feina, es repetia la situació i els superiors tampoc entenien com un treballador podia tenir tanta cara com per adormir-se durant la jornada laboral; tots pensaven que era la manca de son, el consum de drogues il·legals, l’abús de somnífers o els efectes secundaris d’alguna medicació. Però la cosa no és tan senzilla d’explicar. Trobar el seu diagnòstic no és gens fàcil perquè forma part dels trastorns de la son igual que un centenar més, com per exemple, la hipersòmnia, l’insomni, la paràl·lisi, l’apnea, etc. Al principi es confon amb els altres i fins tot en ocasions amb l’epilèpsia.

Aleshores, fins que no s’han fet moltes proves mèdiques, no es troba, però malauradament es desconeix el seu origen. De moment només se sap que hi ha una deficiència d’hipocretina, les cèl·lules encarregades de la seva segregació són deficitàries i una de les seves principals funcions es la regulació de la son, bàsicament ens permet estar desperts. 

D’altra banda, cal remarcar que és crònica i la persona ha de medicar-se per sempre, prendrà medicació estimulant: amfetamines, metilfenidat i antidepressius. Són substàncies que activen el sistema nerviós central (SNC) i així es pot controlar la son i, simultàniament, l’equilibri del cos per evitar el seu desplom a causa de la pèrdua de la tonificació muscular (cataplexia).
També cal dir que no diferencia entre gèneres sexuals, ni edats, simplement apareix un bon dia i pertorba la vida de l’afectat. A banda d’això, també es hereditària, però se salta la generació del mig, per tant, si un dels pares pateix la malaltia, el fill no la patirà, però sí el net. Gràcies a aquesta informació es pot preveure el diagnòstic o, si més no, facilitar la tasca dels metges perquè poden descartar altres patologies i, fent referència a la seva incidència mundial, és d’un afectat per cada 1.500 persones. 

Finalment, i per acabar l’article, explicaré la diferència bàsica i que gràcies a ella es pot descartar el trastorn de l’hipersòmnia. En aquest no existeix la cataplexia, la persona per moltes hores que dormi, sempre té son i està cansada, cosa que no passa en la narcolèpsia, en aquesta es desperta descansada i amb plenes facultats. En canvi en l’altra, encara que dormi 10 hores seguides, durant el dia sempre tindrà son i s’adormirà en qualsevol lloc, però no ho podrà fer si es manté activa; només s’adormirà en estat de relaxació. Es pot asseure un moment o simplement recolzar-se a la paret i s’adormirà sense voler, però no entrarà en la fase REM. Aquesta diferència es molt important tenir-la en compte per poder diagnosticar correctament la malaltia. Com no hi ha cataplexia, no cal medicar-la amb antidepressius, amb les amfetamines i/o el metifenidat hi ha suficient i una altra diferència és que hi ha teràpies psicològiques molt efectives per afrontar-la de forma efectiva i poder dur un estil de vida normalitzat. Es tracta de donar preferència a les tasques més importants durant el dia i deixar per a després les no essencials.
 
En conclusió, es canvien els hàbits i costums per adaptar-los a la malaltia i sorprenentment tenen una eficàcia abismal, perquè una vegada la persona controla l’estat de somnolència, l’emoció lligada a ella pot modificar els sentiments perquè no hem d’oblidar que dormir es un dels plaers més grans que existeixen. D’aquí la importància de fer migdiades programades en aquesta malaltia, perquè quan arribi la somnolència la persona sabrà que té el seu moment per dormir i li serà més fàcil aguantar.