Francesc Guillaumet Periodista

Acostumava a arribar amb helicòpter als pobles i tenia clar que la Generalitat havia de ser el principal centre de poder (tant si val si ho era o no). La gent l’havia de percebre així, i si hi havia una manifestació preferia que fos a la Plaça Sant Jaume que en qualsevol altre lloc. Fins i tot si la Generalitat no hi podia fer res. Ho explica Jordi Pujol a les seves memòries, redactades pel malaguanyat Manel Cuyàs, i ve a tomb pel fet que l’expresident volia que Catalunya fos percebut com un Estat malgrat que no ho fos. Aquestes són algunes de les credencials de Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys (després enretirat) i en els darrers temps pràcticament sense aparicions públiques des que va transcendir la deixa de l’avi Florenci a Andorra. 

De fet, la confessió de Pujol potser serà explicada pels historiadors i periodistes com el tret de sortida oficial de l’Operació Catalunya, que a través del desprestigi (semblant al Kompromat de la Rússia soviètica) pretenia fer descarrilar el Procés. Fins que va passar tot allò a Pujol, que aquesta setmana ha estat notícia per l’ictus que va patir i que l’ha obligat a estar hospitalitzat a Sant Pau, se li reconeixien tots els mèrits. Tothom el tenia com un dels principals estadistes europeus i era veritat. Jordi Pujol no només va crear les principals estructures d’Estat de les que ha fet gala Catalunya durant tant temps (TV3, els Mossos d’Esquadra i l’escola catalana) sinó que tenia una visió global de la política europea i mundial que el feia una de les veus més respectades en els principals fòrums internacionals. 

De la capacitat viatgera de Catalunya en dóna fe Ramon Pedrós a La Volta al món amb Jordi Pujol (Planeta), un llibre que al president no li va fer gens de gràcia, però que explica la capacitat que tenia de fer-se present al món i, de retruc, fer-hi present Catalunya, que és realment el que sempre li ha interessat des que va prendre consciència de la realitat del país. Pedrós, que va ser cap de premsa de Jordi Pujol durant 15 anys i que anys després va ser director La Mañana, explica que Pujol es va reunir amb George Bush pare, amb el canceller Helmut Colh i amb moltes altres personalitats de la política europea. Cap president ho ha aconseguit després, de reunir-se amb els principals dirigents internacionals (tal vegada Maragall, tot i que més durant la seva etapa com a alcalde de Barcelona que com a president de la Generalitat). 

Com deia, Pujol va ser respectat. Es conta que quan el van investir president, Josep Tarradellas li va dir a algú que tenia a la vora: «No us el traureu més de sobre». I és que va saber connectar amb el corrent central de la manera de ser catalana. Era la persona que convencia el botiguer, el pagès, l’estadista i l’empresari. L’home que va encunyar la frase de: «És català tothom qui viu i treballa a Catalunya». Un concepte que amplia de facto la ciutadania catalana (inexistent perquè Catalunya no té Estat) a la mateixa persona que té ganes d’arrelar-se al país on viu i treballa. Ja em direu quants països parlen així de la seva nacionalitat. I això es pot entendre molt bé des del Principat d’Andorra, perquè tothom sap el que costa obtenir la nacionalitat andorrana. Per no parlar dels Estats Units o de la mateixa Espanya.

Pujol, doncs, va saber construir un país que havia estat reduït al no-res per la dictadura de Franco. Ho va fer amb la complicitat de molta gent, i és cert: sense la lleialtat de partits d’esquerra com el PSUC segurament no hagués estat possible convertir en realitat aquella màxima de Francesc Candel de «Catalunya, un sol poble». Ell ho va saber fer. Amb els seus defectes i els seus errors, amb un partit que va fer i desfer (a vegades amb poca ètica), però el dia que s’hagi d’escriure la necrològica del president Pujol s’escriurà de manera molt diferent de la que s’ha fet els darrers anys quan tothom se n’ha intentat allunyar per no semblar que defensava moviments fiscals dubtosos. També és cert que certa esquerra sempre li va tenir tírria. Potser perquè mai va poder superar-lo a les urnes fins que Maragall va agafar les regnes. Però si va aconseguir tot això va ser, en part, pel factor humà.

Ningú com Jordi Pujol era capaç de plantar-se al darrer poble del país i saludar els veïns pel seu nom. Se’n recordava si hi havia anat uns anys abans i preguntava per la seva gent. Aquesta proximitat, combinada amb l’olfacte d’home d’Estat que va ser, expliquen el perquè no se’l va poder superar mai mentre va estar en actiu. En aquest sentit, potser el gran error de Joan Reventós i del PSC va ser no acceptar l’oferta de pacte que els va fer Pujol després de les primeres eleccions catalanes. Els socialistes, que es veien guanyadors, es van veure clarament superats per una proposta que unia menestralia i burgesia, però també la gent que no s’ha posat mai en política i que senzillament vota qui li sembla millor. Si ho haguessin fet (Pujol finalment va pactar amb l’ERC d’Heribert Barrera) potser la història hauria tractat millor els socialistes a les eleccions catalanes. Però no va ser així i Pujol va encadenar majories absolutes, va saber capejar l’afer Banca Catalana i va acabar el seu mandat quan ell va voler, deixant enrere delfins molt vàlids com Miquel Roca i jugant a l’estira-i-arronsa amb els demòcrata-cristians de Josep Antoni Duran Lleida. 

Definitivament era una altra època. Amb uns lideratges polítics i unes maneres de fer més basades en l’olfacte que en els màsters i molt més en trepitjar carrer que en les xarxes socials, perquè senzillament no existien. La Catalunya de la qual en som tributaris les noves generacions beu fonamentalment d’aquest lideratge, d’una Generalitat presidida per Pujol i d’uns ajuntaments metropolitans dirigits pels socialistes. Es diu també que Pujol no havia estat mai independentista tot i que finalment va abraçar el Procés (per això es va convertir en la principal peça de caça per les clavegueres de l’Estat). Ja l’any 2010, quan ja estava enretirat, però encara era el referent que no havia confessat la deixa, li vaig fer una pregunta a Prada de Conflent després de citar Vicens Vives i parlar d’un mur que impedia avançar Catalunya. Li vaig dir: 

–«President, com s’ha de saltar aquest mur?». Em va mirar amb una mitja rialla sorneguera i em va respondre: 

–«Això ja ho heu de fer els joves». I és precisament el que s’ha intentat fer en els darrers anys. Amb poc encert, és veritat, però amb unes escales que va posar l’expresident i que algun dia només caldrà un parell d’esglaons més per arribar-hi. Serà, al meu entendre, el llegat de Jordi Pujol.