Natalia Mena

El problema més important que té Andorra actualment és la qüestió de l’accés a l’habitatge. El mateix cap de Govern, Xavier Espot, ha reconegut en algunes de les seves intervencions que l’Executiu que lidera no ha estat capaç de resoldre o de mitigar aquest assumpte, i admet que la situació ha empitjorat per les mesures intervencionistes que ells mateixos han adoptat. Precisament per aquest motiu, resulta paradoxal que aquesta setmana s’hagi aprovat la modificació de la Llei general d’allotjament turístic, que torna a intervenir de ple en el mercat i que ha caigut com un gerro d’aigua freda per als propietaris d’immobles destinats a aquesta finalitat que estaven en processos d’operacions de compravenda. Són els principals perjudicats per una decisió que, com sempre, ningú posa en dubte que es faci amb la millor de les intencions, però que és el resultat d’una gestió a cop d’urgència caracteritzada per adoptar fórmules precipitades, poc consensuades i en les quals es corre el risc que hi hagi certs aspectes rellevants que es puguin passar per alt, tot per demostrar que es fa alguna cosa, encara que el que es faci no estigui suficientment madurat i ben plantejat.

Sembla que això és el que ha succeït amb aquest text legislatiu, que segurament com s’ha fet a correcuita, amb nocturnitat i traïdoria, presenta dubtes sobre la seva constitucionalitat i alguns juristes ja adverteixen que es pot considerar una expropiació que s’hauria d’indemnitzar.

Davant aquesta situació, m’assalta la següent pregunta: està l’Executiu limitant el dret a la propietat impulsant una norma de caràcter retroactiu que afecta uns drets adquirits? No soc advocada, però tampoc cal saber molt de lleis per observar que hi ha dubtes, com a mínim raonables, respecte a aquesta iniciativa.

És evident que en moments complicats i amb afers tan delicats per resoldre com el dret a tenir una llar digna, no és fàcil prendre decisions. Tanmateix, és normal que aquestes no acontentin a tothom: mai plou a gust de tots. Possiblement, a priori, pugui resultar una proposta atractiva per aquells ciutadans que tenen dificultats per arrendar o adquirir un habitatge, i en aquest sentit caldrà esperar a comprovar com es comporta el mercat i quina és la seva resposta. Però molts altres ho veuen més com un altre pedaç als quals ens té acostumats aquest Govern, que com una solució real a un dilema que comença a cronificar-se i a persistir de forma clara en el país. De manera que la presentació i aprovació d’aquesta normativa torna a generar polèmica a la vegada que malestar en les últimes sessions del Consell General –que han estat força convulses i marcades per un clima preelectoral–, però sobretot en el si de la societat andorrana, que torna a patir una vegada més les conseqüències de la precipitació i les presses en temes cabdals que mereixerien una reflexió més profunda i una planificació més curosa.

Aquest tipus de disposicions tenen efectes per les empreses i per les persones sobre les quals s’està legislant, amb les quals l’Estat té el compromís de facilitar-los, així com millorar-los la vida, i no complicar-los l’existència. Per això, no s’hauria de tractar un assumpte d’aquesta magnitud tan a la lleugera, i inclús amb certa frivolitat deixant anar comentaris com «pot passar que si s’impugna aquest projecte de llei en el Tribunal Constitucional, pot ser que alguna disposició la consideri inconstitucional; escolti, no passa res, ja ho modificarem». Aquestes són paraules pronunciades per Xavier Espot. Vaja, que com deia Groucho Marx: «Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres», i aquí no ha passat res. Home, doncs sí que passa, perquè entretant es genera una inseguretat jurídica i una incertesa evitable, així com absolutament innecessària, si quan es prenen mesures d’aquesta envergadura, es fa pensant en la població i no en les pròximes eleccions.

D’altra banda, canviar les regles del joc en meitat de la partida aparentment tampoc és una idea molt brillant, perquè l’Administració s’exposa a possibles demandes per part dels damnificats, ja que no s’han previst indemnitzacions ni compensacions en cas que hi hagi afectacions directes.

L’AGIA també ha volgut dir la seva i ha manifestat la preocupació del sector davant aquest escenari en el qual, a més a més, es posa fre al creixement urbanístic, fet que genera desconfiança als inversors, els quals davant un marc jurídic inestable, prefereixen portar el seu capital a zones més segures. El col·lectiu professional defensa fer estudis sobre la càrrega que poden suportar les parròquies perquè hi hagi un desenvolupament més sostenible, i consideren que es podien haver fet les coses d’una altra manera sense haver d’aturar la nova construcció, que farà que hi hagi menys oferta d’habitatge de lloguer i els preus acabin pujant.

Així que el debat està encès i l’espurna que ha provocat el foc pot acabar en un incendi del qual a hores d’ara encara en desconeixem les dimensions: afectació de drets individuals, inconstitucionalitat, una plausible onada de demandes d’indemnització, limitació al dret de la propietat, inseguretat jurídica... Són factors que han alarmat seriosament a tots els actors implicats, suscitant una reacció en cadena per defensar els seus interessos, així com una allau de crítiques a la metodologia de la via d’urgència que no acaba de convèncer per tractar-se d’una forma de procedir massa ràpida, escassament meditada i poc dialogada amb els diferents agents socials involucrats.

Per tal de ser constructiva i no tan sols quedar-me en la crítica –que sol ser una postura còmoda i no serveix de gaire més que per desfogar-se–, crec que si hi hagués una voluntat ferma de buscar opcions creatives es podien haver plantejat, per exemple, la possibilitat que cada comú cedís un terreny perifèric per construir 100 habitatges socials prefabricats, que s’edifiquen en sis mesos en comptes de dos anys, que actualment són d’una qualitat extraordinària i compleixen amb tots els requisits ecològics, així com de sostenibilitat, oferint un arrendament de cinc anys d’entre 500 a 700 euros, amb opció a compra. La promotora, evidentment, no farà el negoci del segle, però se li dona l’oportunitat de realitzar una acció de responsabilitat social creant unitats de vida d’última generació amb zona enjardinada, espai esportiu i places d’aparcament.

No soc experta en aquesta matèria i probablement hi ha especialistes que podrien aportar altres suggeriments possiblement més interessants o viables; l’inconvenient és, com sempre, que es tira pel dret i s’opta pel camí més senzill.

Està clar que no hi ha receptes màgiques per trobar alternatives a problemes complexos, però el que sí que és important tenir en compte és que la llei de causa i efecte és la llei de les lleis, i per tant, s’ha de ser molt conscient que tota acció tindrà les seves repercussions, i aquestes no sempre són les desitjades, per bones que siguin les nostres intencions.