L’últim dia a Brestovitsa
La llum de l’habitació de l’àvia va estar oberta tota la nit. Ahir, mentre compràvem al mercat semblava nerviosa i no em parava de repetir que demà seria un dia molt important. Va demanar al Nikolay, el carnisser del poble, que li donés el millor corder que tingués; que venien el seu fill i la seva nora a buscar els nens. La notava nerviosa i inquieta, de fet, un cop a casa vaig sentir com es tancava al rebost a plorar. Deia que faria una pogacha gegant que li encantaria als meus pares. Jo no acabava de comprendre ben bé que era allò tan important que havia de passar i a què es devia tot aquell terrabastall.
Va caure el mur i el pare va perdre la feina. Ell havia estudiat biologia com l’avi i treballava en una fàbrica estatal que, un cop caigut el règim soviètic, va passar a mans d’un empresari que va decidir prescindir de la meitat de la plantilla. L’avi, originari de Moscou, era un professor d’institut jubilat; l’havien destinat a Plovdiv durant l’època de l’URSS. L’avi, però, era feliç amb la seva petita vinya de Brestovitsa, el poble on vivíem. La vida a Brestovitsa era tranquil·la, ens passàvem el dia voltant pel carrer i jugàvem a pilota als jardins de l’església de Sant Teodor fins ben entrat el capvespre, que venia la tieta Elena a dir-nos que ja estava llest el sopar. L’àvia era mestressa de casa i era coneguda a tot el poble per les seves habilitats en tall i confecció. Les veïnes feien cua perquè els arreglés els vestits amb la seva màquina de cosir una Wertheim color verd oliva que havia aconseguit d’estraperlo.
L’avi, era un expert en vins; recordo que un cop va penjar el telèfon al pare quan aquest li va dir que els Rioja són millors que els vins búlgars. Sempre estava preocupat per si no plovia i l’àvia, amb una mescla de compassió i sorna, li deia que pregaria a Déu perquè plogués. Ell, que era un bolxevic convençut, es feia l’orni. Tot i no compartir el cristianisme ortodox de l’àvia sempre li ho havia respectat; mai els havia vist discutir, i això que l’àvia tenia molt caràcter, però l’avi era molt pacient i mai entrava en les seves provocacions, l’acceptava amb tot. Crec que era la mostra d’amor més elevada que he vist.
Tant l’avi com l’àvia ens parlaven sovint dels nostres pares i ens ensenyaven fotografies. Jo me’ls escoltava atent, però mai acabava de comprendre qui eren aquelles dues persones de qui em parlaven tant. La mare ens trucava un cop a la setmana; recordo que els dies que trucava, la meva germana estava inquieta i plorava quan arribava l’hora d’acomiadar-se. Jo als meus pares no els havia vist mai. Bé, en realitat sí, però no existia un record en mi, ja que van marxar a treballar a Espanya quan jo tenia només nou mesos, d’això ja feia quatre anys. De fet, als avis, ni jo ni la meva germana mai els vam dir avís; per a nosaltres eren el papa i la mama.
Aquell matí l’avi no es va alçar per anar a cuidar la vinya. La Petia, la meva germana gran, va córrer a despertar-me: els pares havien arribat. La Petia tenia molts amics, era una líder nata, tots els nens volien jugar amb ella. Ella em va ensenyar a anar en bicicleta i era boníssima jugant a futbol. Recordo una ocasió en què es va enfrontar a dos adolescents que em volien prendre la pilota; no la va parar el fet que en fessin dos com ella, es va llançar amb les urpes a la cara d’un mentre l’altre fugia cames ajudeu-me. La mare no s’assemblava gens a la de les fotografies, anava tenyida de ros i no deixava de plorar mentre m’alçava i m’estrenyia fort contra ella. El pare estava molt content i no parava de dir-li a la Petia que estava molt gran. Una setmana després, totes les meves coses estaven en una maleta que esperava darrere d’un taxi. Només recordo el cotxe en marxa i la meva àvia desfeta abraçada al meu avi. En aquell moment vaig comprendre que no els veuria mai més.
Els anys que van precedir van ser molt complicats. De ben petit em van diagnosticar TDAH i l’època escolar va ser un vertader suplici. Jo crec que els mestres no entenien el que em passava i perquè tenia tanta rabia a dins. Si bé m’agradava aprendre, em costava molt atendre i sovint em quedava abstret mirant per la finestra; era llavors quan em cridaven l’atenció de mala manera i jo, sentint-me, ferit els feia la guitza. Es podria dir que vaig passar la primària expulsat de classe. L’adolescència que va coincidir amb la mort de la meva àvia, va ser una època molt complexa. Em vaig posar en molts problemes. La vida em feia massa mal, i els porros, que inicialment eren una solució a tota aquella angoixa que sentia, amb el temps es van convertir en un problema.
Vaig acabar assegut a la consulta d’un psicoterapeuta quan després d’una ruptura de parella vaig estar a punt de suïcidar-me. Havia arribat al meu límit. Mai vaig perdonar als meus pares ni que m’abandonessin, ni que després em separessin dels meus avis. I la veritat és que els ho vaig fer pagar amb escreix. Avui en dia puc dir que van fer-ho el millor que van saber i em van donar tot el que tenien i els ho agraeixo. La teràpia em va servir per entendre que jo havia estat un nen acollit i que tot aquell dolor que sentia formava part d’un dol no resolt. Un dia, a mitja teràpia, el psicòleg es va aixecar, va agafar una cadira i la va plantar davant meu. Em va demanar que tanques els ulls; la seva veu m’acompanyava i m’indicava que em relaxés. Visualitzava tot allò que em deia, fins que en cert moment em va demanar que imagines que la meva àvia estava asseguda a la cadira que hi havia davant meu. Un cop vaig deixar de plorar i vaig poder articular alguna paraula li vaig dir:
«Has estat molt més que una àvia, gràcies per estimar-me i cuidar-me quan la mama no podia. M’hauria agradat venir-te a veure i dir-te adeu. Et deixo marxar en pau, jo em quedo a la vida i et prometo que seré feliç fins al dia que ens retrobem, sempre et portaré amb mi… T’estimo».
Mai oblidaré aquell últim dia a Brestovitsa, però avui el puc recordar amb un somriure.