Carmen Salas Periodista

Abans, als quemacos els agradava sortir de la ciutat per anar de visita al camp, als pobles, per desconnectar durant un dia de la duresa de l’asfalt. Feien alguna excursió, dinaven un entrepà de truita estirats al costat d’un riu i es fotografiaven al costat d’ovelles i cavalls per emportar-se una mica de la naturalesa a casa seva. Tanmateix, des de fa un temps, la cosa ha canviat força. Des que amb la problemàtica del canvi climàtic han descobert de cop la importància de la natura, volen viure una experiència immersiva, passar no només un cap de setmana en un entorn rural, on els seus fills puguin veure de prop com són realment les gallines, els porcs o les vaques, sinó les vacances senceres. Hi ha qui fins i tot decideix fer un pas més i canviar les avingudes comercials per les dreceres de pedra. En això també han influït, d’una banda, els mitjans de comunicació que davant el turisme de masses fomentat des de moltes ciutats, han ofert la vida rural com la millor sortida per tornar a connectar amb nosaltres mateixos i la mare naturalesa. L’altre element que ha precipitat aquest canvi de paradigma ha estat la pandèmia, que ens ha fet ser conscients de la realitat que suposa viure en habitatges de pocs metres quadrats, sense sortida a l’exterior ni oportunitats per respirar una mica d’aire pur.

L’únic problema que suposa aquesta variació dels hàbits dels urbanites ha estat que la seva recerca de la vida perfecta al camp té més a veure amb la imatge idealitzada que s’han fet al cap de què hauria de ser que amb la realitat quotidiana dels pobles, on les campanes de l’església toquen cada hora, els galls canten a trenc d’alba, els tractors circulen pels carrers ben d’hora de camí a les terres que s’han de conrear, i les granges d’animals ubicades a la sortida de les viles amaguen aromes gens perfumats segons com gira el vent. Això ha provocat que molts pixapins reclamin al mossèn que emmudeixi la campana perquè el seu so altera la son dels seus fills, es manifestin en contra de l’existència de les granges perquè els fems dels animals els molesten durant la migdiada o quan fan la barbacoa, i exigeixin que es fumiguin els conreus per expulsar els maleïts mosquits. A més, sol·liciten millores en les comunicacions, les instal·lacions esportives, la connexió d’internet, tot per viure enmig del no-res amb les comoditats de les grans urbs.

Entretant, els vilatans, els agricultors i els ramaders assisteixen atònits a aquesta manca de respecte pel seu modus vivendi. El postureig es fa suportable als comptes d’Instagram, però quan traspassa el món online per traslladar-se al dia a dia de la gent de l’entorn rural es fa insuportable, i amb raó.

La vida dels pobles no és un conte de fades; és una vida austera, dura i rutinària, amb grans beneficis, però també és una experiència vital que no està feta per a tothom. Els que hi viuen en són coneixedors, no així alguns dels nouvinguts, que es pensen que es tracta d’un parc temàtic per al qual han pagat una entrada, i per tant, que s’ha d’adequar a les seves necessitats. I no és així.