Reactància
Un tema complex que necessita de més introducció de l’habitual. Com a poc, avui, tres dites per ordre temporal. Deia Homer: «Odiós per a mi, com les portes de l’Hades, és l’home que oculta una cosa en el seu si i diu una altra». Deia Aristòtil que «no es pot ser i no ser alguna cosa al mateix temps i sota el mateix aspecte». I deia Jaume Balmes que «l’home empra la hipocresia per a enganyar-se a si mateix, potser més que per a enganyar els altres».
Les persones ens tenim fitxades, tot i no conèixer-nos d’una forma real, la qual cosa ens porta a tenir identificats als altres a través d’àlies o de qualificatius, amb etiquetes, que ens resulten còmodes d’utilitzar com a identificatius. En general, ens autodefinim en els nostres propis cercles com persones sinceres, no hipòcrites, que apliquem a la nostra vida el que prediquem. Però, una cosa és el que diem que fem, cadascun de nosaltres, i una altra el que realment fem. I, sovint, les sorpreses són tremebundes...
En les relacions socials, en interactuar amb tercers, quan el que diem no està alineat amb el que realment fem, parlem d’hipocresia, que, per definició és: «fingiment de qualitats o sentiments contraris als que veritablement es tenen o experimenten». En psicologia aplicada, el fet que es mostri una gran diferència entre el que es diu fer i el que realment es fa, a vegades sense ser conscients, es qualifica d’autohipocresia inconscient.
Són casos en els quals és necessària l’ajuda d’un tercer que aporti consciència, que ajudi a identificar la direcció coherent, recapti compromisos i objectius i acompanyi fins al destí final. Assessors se’n diuen...
Triar significa seleccionar. Això implica decidir entre dues o més opcions. Teòricament, ho fem segons els nostres gustos i preferències i amb una fi determinada. Teòricament... Però crida molt l’atenció, veure com molt sovint la gent tria fer el contrari al que desitja. Què fa que ens dirigim cap al camí contrari al desitjat i expressat? L’ésser humà és en si mateix una complexitat de multitud de factors, però hi ha una cosa comuna en aquest estrany comportament: la RESPONSABILITAT que prenem davant una elecció. És, però, una responsabilitat que sovint queda emmascarada. En segons quines situacions ens oblidem del propi dret a triar i ens resulta més còmode deixar aquesta elecció en mans de l’atzar, la sort o el temps perquè siguin ells els qui solucionin allò que no volem abordar.
Pel que fa a la interacció amb tercers esmentada, també recorrem a conceptes d’escapament dels que no solem ser conscients: el conformisme, per no haver d’adquirir més responsabilitat sobre els nostres actes, la influència social, cada cop més intensa, que implica negar les nostres necessitats per a satisfer a uns altres, les pors i frustracions, per evitar canviar i haver d’enfrontar-nos al desconegut, les il·lusions, com fer quelcom tot i que la nostra idea és diferent i, finalment, un aspecte que implica el transcórrer del temps: fer quelcom que proporciona satisfacció a curt termini contra allò que és més costós, però que fa intervenir el pas del temps. Lligat a aquest pas del temps, un dia parlaré de la gerascofòbia, un trastorn cada cop més present a la nostra societat.
Tots aquests factors conformen la responsabilitat envers un mateix que ens enreda en un camí de pors i frustracions mentre ens autoenganyem amb el mantra de què no podem canviar res, que no podem fer res, quan, en realitat, tot està a les nostres mans!
Per què, doncs, fem el contrari del que desitgem? Probablement perquè no ho desitgem realment. Potser és perquè no recordem que podem ser amos de les nostres eleccions i en conseqüència de sentir-nos bé per elles. Però això implica ser responsables i conseqüents i, malauradament, sovint preferim caure en una dinàmica que ni el temps ni l’atzar canviaran.
Hi ha, tanmateix, un grup especial de persones a les quals és realment dificultós fer entendre el que fins aquí he exposat. Són persones rebels i desafiadores que es caracteritzen per una alta reactància cognitiva. Un concepte que en psicologia es defineix com el fet de reaccionar de manera defensiva quan se senten coartades en la seva llibertat individual. No els agrada que les pressionin o diguin el que han de fer, així que fan justament el contrari per a reafirmar la seva autonomia.
Quan una persona és reactiva, sempre pensa que se li està manllevant el seu propi control en imposar-li alguna cosa, motiu pel qual intentarà recupera’l per sentir-se lliure. Una reacció més emocional que emparada per un raonament lògic i amb un perill implícit, aquest si invisible per a la persona reactiva, que es desvetlla quan cau a les mans de qui, en general amb un brillant somriure, sap utilitzar la psicologia inversa per transformar al reactiu en un titella, tot fent-li creure que és amo de les seves pròpies decisions. És allò de «si no vols caldo, dues tasses».
Aquesta maligna incoherència l’expressava Malcolm X de manera molt clara quan deia: «Jo tinc més respecte per a un home que em permet conèixer quina és la seva posició, fins i tot si està equivocat. Que l’altre que es presenta com un àngel, però que resulta ser un dimoni».
De tot això, per si algú no ho tenia clar, cal que en prenguin bona nota tots aquells que diuen ser representants dels ciutadans. I els ciutadans, per descomptat, també. Els primers!