Natalia Mena

Ja fa uns mesos que tant els governs com experts economistes o els propis mitjans de comunicació venen advertint-nos que s’acosten novament temps difícils. Sembla que des de la recessió financera viscuda al 2008 hem anat encadenant una sèrie de situacions adverses a les queals sorprenentment ens hem acostumat, per la qual cosa tant particulars com empreses ens hem hagut d’habituar a desenvolupar al màxim la nostra capacitat de resiliència, valor que acaba sent molt útil per superar contextos desfavorables i poder seguir endavant. Com diu el refrany, després de la tempesta sempre ve la calma, i tot i que portem més d’una dècada que qualsevol diria que ens han fet un mal d’ull, estic convençuda que en sortirem més forts, i potser inclús més humans.

Així que després d’un petit parèntesi de treva estival tornem a enfrontar-nos a la crua realitat. Què podem fer per plantar cara a aquesta nova dificultat? A priori no és una pregunta fàcil de respondre, però sí que hauríem de reflexionar respecte a com podem abordar la conjuntura actual perquè aquesta sigui el més suportable possible. Per això, un dels primers aspectes que s’ha de tenir en compte és la nostra reacció davant una atmosfera que es preveu en certs moments irrespirable, sobretot per a aquells que tenen menys recursos. Inicialment el que es percep en general és una sensació de preocupació; les notícies que ens arriben no són bones, fet que provoca un estat d’ansietat i nerviosisme entre la població, que veu com allò que ens expliquen i adverteixen des de les institucions i espais informatius es veu reflectit en la cistella de la compra, en el preu del carburant, de l’energia, de les hipoteques... En definitiva, en el nostre poder adquisitiu, i com a conseqüència en el nostre estil de vida. Davant aquest escenari adoptem una conducta de precaució que condueix a un refredament de l’economia i, consegüentment, a una reducció de l’activitat. En principi es tracta d’un efecte normal, però aquest no és pot convertir en una versió extrema de temor o pànic, perquè això ens paralitzaria, i no podem permetre’ns un comportament exagerat davant un problema real, perquè l’únic que aconseguirem és agreujar-lo i complicar la sortida. Per tant, prudència sí, però no por, aquesta és una emoció natural que ha de ser controlada, ja que normalment es manifesta de dues maneres: a través de l’agressivitat o de la submissió, i cap de les dues opcions sembla la més adequada per resoldre circumstàncies complexes. No obstant això, amb la inflació pels núvols, una transformació energètica sense precedents i els comptes públics dels països portats al límit per la pandèmia –per citar alguns dels factors més rellevants que estan en joc–, és previsible que la por adquireixi un protagonisme que no seria desitjable si volem passar aquest tràngol d’una manera acceptable i assumible per a tothom. Per tant, sé que sonarà tòpic, però cal preservar la tranquil·litat i mantenir la serenitat en moments desfavorables; no és una conducta senzilla, i segurament haurem d’entrenar-la practicant viure l’instant present, no volent dominar la incertesa, centrant-nos en allò que realment sí que depèn de nosaltres, i invertint la nostra energia i el nostre esforç en el lloc correcte. Probablement aquesta actitud ens ajudi a augmentar la nostra habilitat de resistir i de sobreposar-nos a fets traumàtics utilitzant-los com a força motora, com a oportunitats i com a experiències vitals que ens faran persones més dures i més sàvies.

Estar atents a les noves necessitats que poden sorgir durant aquests períodes més convulsos és un altre dels elements importants per mirar d’aprofitar al màxim aquestes etapes crítiques al nostre favor. Encara que sembli increïble, és en aquestes èpoques doloroses quan els individus aguditzem més l’enginy i trobem fórmules més imaginatives per a poder sobreviure als avatars de la vida.

Finalment, hi ha dos valors en alça que hauríem de tenir més presents que mai, que són la flexibilitat entesa com la qualitat d’adaptar-nos al que vingui i com vingui, i l’esperit innovador, és a dir, desenvolupar l’olfacte i la cerca permanent per trobar una via millor per fer les coses, perquè aquesta predisposició és la que marca la diferència.

No ens deixem endur per l’espiral de negativitat que en moltes ocasions ens volen traslladar per tenir-nos atemorits i sortim a reivindicar solucions i a pressionar perquè es duguin a terme. De fet, en aquest sentit es preveu una tardor calenta, plena de mobilitzacions. Les fortes protestes que s’estan produint al Regne Unit, tant a Felixstowe (el port més gran de mercaderies del país), com al sector ferroviari i al metro de Londres reflecteixen el malestar d’una societat que comença a estar cansada i reclama sortides que esmorteeixin la seves vicissituds, a més de ser el preludi del que passarà en el conjunt del continent europeu i per tant a Andorra. Encara que no pertanyi a la Unió Europea no estarà exempta de patir l’impacte de tot aquest enrenou, i de contagiar-se d’un clima de descontent social que fa molt que s’arrossega i que cal gestionar atenent de forma raonable a les peticions que es puguin plantejar.

Es gira feina per als dirigents que instal·lats en els seus privilegis comencen a veure perillar l’estabilitat d’un sistema que necessita reformes estructurals urgents en matèria laboral (aconseguint una major participació dels habitants en el mercat de treball, incrementant la competència, creant un entorn favorable per a la iniciativa empresarial, així com fomentant la innovació), en l’àmbit energètic (implantant polítiques i projectes de sostenibilitat) i en el marc fiscal (introduint modificacions impositives i en les prestacions socials). 

El veritable instint de supervivència apareix en aquest tipus de tessitures en les quals hem d’estar oberts als canvis, ser flexibles, versàtils, positius, i sobretot adaptar-nos a les diferents casuístiques que vagin sorgint en cada punt del trajecte, on els obstacles estan assegurats. Així que no ens hem de preocupar, sinó ocupar, ja que la gran majoria de coses dolentes que ens ballen pel cap al final no passen. Com va dir Sèneca: «Molt sovint estem més espantats que ferits i patim més d’imaginació que de realitat».