A les ribes del Dniprò
El riu Dniprò que vertebra Ucraïna, amb la seva llargària d’uns 2.200 quilòmetres, dels quals uns 1.900 són navegables, neix a Rússia per acabar desembocant en el Mar Negre. El nom d’un dels seus principals afluents, el Prípiat, ens duu a la memòria la gran tragèdia de Txernòbil, ja que com molts recordaran aquest també era el nom de la localitat més propera a la central, creada per als treballadors de la central i les seves famílies. Una ciutat, ara fantasma, que en el moment de la catàstrofe va haver d’esperar unes 36 hores per a ser desallotjada. De fet, el Dniprò passa per la zona d’exclusió de Txernòbil i per tant les seves aigües encara són contaminades, 36 anys després. És a les ribes d’aquest riu on es troba la planta nuclear de Zaporíjia. Fa uns dies un grup d’inspectors de la OIEA l’agència nuclear de l’ONU va viatjar a Ucraïna, en una missió molt perillosa: la d’inspeccionar l’estat de la central nuclear que, amb cinc reactors, es considera la més gran d’Europa i la tercera del món. Aquesta inspecció va ser fruit d’un acord que va trigar en assolir-se. El març passat, a pocs mesos de l’inici de la invasió, els russos van apoderar-se de la planta, i segons fonts ucraïneses, han utilitzat i utilitzen l’espai per a protegir-se durant les seves incursions enmig d’un frec a frec constant amb les tropes enemigues. Zaporíjia és doncs com una mena de comodí en aquest gran joc de taula tàctic que és una guerra. A causa dels atacs soferts amb els seus consegüents desperfectes, l’un i altre bàndol s’entrecreuen contínues acusacions d’haver malmès la infraestructura més sensible. La comitiva de l’OIEA va haver d’aturar-se unes hores a causa dels bombardejos abans d’arribar al seu destí davant l’esglai general davant uns fets que van evidenciar el alt grau de perillositat de la zona. Amb l’ombra de Txernòbil i també de Fukushima a la memòria, un es pot demanar quina és la garantia real a l’hora de controlar l’abast destructiu dels atacs bèl·lics d’una forma absoluta. La possibilitat d’un accident davant d’aquest comportament temerari no se’ns escapa. Una missió permanent formada per dos experts s’ha quedat a la central nuclear ucraïnesa de Zaporíjia per acabar d’estudiar els danys soferts. El resultat de l’informe donat a conèixer per l’agència aconsella de forma peremptòria que s’estableixi una zona de seguretat. De fet, aquestes paraules podrien equivaldre a les de desmilitaritzar, al com ho van demanar de manera repetida els Estats Units. Tot indica però que Rússia no ho acceptarà. La por nuclear ens acompanya des de la fi de la segona guerra mundial, la capacitat de devastació d’aquesta tecnologia va quedar dramàticament demostrada al Japó. Vàries generacions hem crescut a l’ombra d’aquesta amenaça letal, el grau d’aquesta petja ha estat i és ben present en totes les ments. Amb l’augment de la preocupació mediambiental en alguns països es van començar a aturar algunes de les centrals nuclears, i la gent se’n va gairebé oblidar o va aconseguir si més no apaivagar la gran temor que l’escometia. Ara mateix semblaria que l’opinió pública mostra una certa resignació que alguns titllaran certament d’inconsciència. Alguns experts han subratllat el fet que els inspectors de l’OEIA amb la seva incursió han esdevingut per un breu lapse temps escuts humans, però més enllà d’aquesta anàlisi, podríem afegir, malgrat no ser-ne conscients i malgrat la distancia que ens separa d’aquest escenari, que tots nosaltres som els segrestats per aquesta amenaça. Tots som escuts humans en aquesta nova modalitat de xantatge que s’exerceix a les ribes del Dniprò.