Francesc Guillaumet Periodista

Tornem de vacances i ens preparem per al pitjor. Ens diuen els mals auguris que aquesta temporada que comencem serà la de «la fi de l’austeritat», segons va dir el president de la República francesa i copríncep francès, Emmanuel Macron. Amb uns preus desbocats, una inflació que sembla no tenir aturador i unes previsions que ens diuen que a l’hivern les passarem canutes seria per tirar el barret al foc si no fos perquè des de fa molts anys (potser des de la crisi immobiliària del 2007) ja hi ha molta gent que fa temps que no neda en l’austeritat. Més aviat el contrari. I molts d’altres que als hiverns han de triar entre escalfar casa seva o menjar. Aquesta és la trista realitat, tot i que és possible que ara aquesta situació arribi a una capa de la població molt més àmplia i gens acostumada a patir.

Comencem pel principi, doncs. Abans d’anar de vacances ja havia escrit en aquest diari que la llum no puja des que Putin va declarar la guerra a Ucraïna sinó des de molt abans (a Andorra potser la cosa és més atenuada, però a la resta del continent la tendència és aquesta). Que la llum no la regalen ho sap tothom i és profecia, parafrasejant els versos de J.V.Foix. Sense anar més lluny, jo mateix sempre havia tingut aquesta sensació quan anava a casa dels padrins, una casa de pagès de les de tota la vida. «Quan marxis apaga el llum», em deia el padrí conscient que la lectura del comptador anava pujant sense aturador si es deixaven les llums enceses. I el que val per la llum val per l’aigua o per qualsevol altre subministrament de primera necessitat. Que aquest hivern potser les passarem canutes és possible, però no gaire més del que havia viscut jo mateix, que passo de la quarantena, i els que estan per sobre de la meva generació. Torno a casa dels padrins i em recordo de la seva estufa de llenya. A finals de setembre ja ajudàvem el padrí a entrar els troncs que arribaven amb una carretada de tractor per passar l’hivern. Al menjador, a la cuina i a l’habitació que tocava a la sala gran la temperatura s’elevava sense mesura mentre que a les habitacions del pis de dalt o al lavabo la sensació era més o menys la mateixa que la del carrer. En aquest cas parlo d’Artesa de Segre, tocada com totes les terres de Ponent per una boira que manté la plana a temperatures gèlides entre desembre i gener. Quan anàvem a dormir a les habitacions de dalt els padrins encara hi passaven el bisbe, que era un enginy que servia per escalfar uns llençols que estaven gairebé molls del fred que hi feia.

Dic això per exemplificar que no sempre hem nadat en l’abundància. Almenys els de la meva generació i la gent de més edat que jo. Els hiverns a casa dels padrins (a cals pares ja era diferent) eren més o menys així, però és que els estius tampoc estaven preparats per afrontar la calor tòrrida de Lleida i de la platja de Salou i Cambrils. Amb el Renault 8 de mon pare ben carregat anàvem de Balaguer a Salou sense aire condicionat (perquè als cotxes encara no n’hi havia) a un apartament que tampoc en tenia. Dubto que llavors n’hi hagués en algun lloc. A ningú li passava pel cap queixar-se perquè la temperatura fos superior a 26 graus (l’estàndard que se’ns ha marcat ara) perquè més aviat era molt més alta i la climatització estava condicionada al mateix vent que entrava al cotxe amb les finestres abaixades i a la marinada que podia entrar a l’apartament al capvespre. Personalment, no recordo aquests dos períodes de l’any amb cap trauma. Més aviat al contrari. A l’hivern m’encantava posar llenya a l’estufa i fer-hi torrades damunt i a l’estiu gaudir dels dies de sol a la platja dels Capellans de Salou. Tot plegat, era una bona experiència que ara recordo amb un somriure als llavis.

Si explico tots aquests records de joventut és per fer avinent que l’opulència de la qual parlava Macron l’hem anat construint a poc a poc, a força de fer créixer l’economia i les possibilitats energètiques. Pel que fa a mi, no em preocupa en excés la situació (potser al mes de desembre m’hauré de disculpar pel que escric ara). I si no em preocupa és perquè jo, com molta altra gent, ja sé què és no tenir tota una casa climatitzada a la mateixa temperatura alhora que he aguantat les altes temperatures sense ruboritzar-me gaire (potser hi ajuda que la gent de Lleida també hem anat a collir fruita a 40 graus). D’altra banda, pel que fa a Espanya (ignoro què passa a Andorra, però intueixo que tres quarts del mateix) les capacitats energètiques estan bastant ben programades. I potser per això no em faria patir massa aquest hivern, tot i que Putin jugui amb l’aixeta del gas per anar fent xantatge a una Europa i un món que se li ha girat en contra per la salvatjada que està perpetrant a Ucraïna.

Qüestió a part mereix el consum i la capacitat que tinguin les famílies per continuar gastant. Si, com diu Macron, s’acaba l’opulència, també s’acaben les possibilitats de fer vacances, d’anar a esquiar, de fer nits d’hotels o de sortir a sopar als restaurants. I si s’acaba això, s’acaba el sistema capitalista, que es basa precisament en el consum perquè la roda continuï funcionant. És des d’aquest punt de vista que em penso que tot serà més atenuat del que s’anuncia. Però, si no fos així que Déu ens agafi confessats perquè això voldria dir que el món que hem conegut fins ara no s’assemblaria gaire en res al que vindrà. I això passaria factura a moltes famílies, però també al capital. No tinc cap dubte que ja hi posaria remei.