Natalia Mena

Els experts en salut mental estan força dividits respecte a aquesta qüestió. Es tracta d’una etiqueta que ha adquirit molta popularitat en els últims anys, sobretot per aquesta mania que té la societat actual de catalogar totes les nostres afeccions i convertir-les en malalties, quan en realitat són processos molt normals del nostre estat d’ànim. Aquest concepte s’utilitza per englobar un seguit de símptomes físics i psicològics negatius que solen aparèixer a la tornada de les vacances o períodes de descans, i que estarien relacionats amb la depressió, ansietat, irritabilitat, apatia, molèsties somàtiques, molèsties gastrointestinals, o inclús augment del nombre de divorcis després de l’època estival. Però existeix veritablement aquest trastorn en el qual tot té cabuda? Quant ens afecta tornar a les nostres activitats quotidianes passats uns dies de desconnexió? Hi ha dades que confirmin que aquest fenomen és cert o és tan sols una invenció fortuïta?

En la literatura científica hi ha pocs estudis sobre aquest comportament i la seva evolució. Sigui com sigui, és evident que hem acabat usant el terme per referir-nos a una reincorporació més o menys dura a la rutina laboral o escolar. La realitat és que ja ha arribat setembre i com cada cicle anual, tornem a parlar d’aquesta aflicció entre companys, amics i familiars, per compartir amb les persones més properes a nosaltres el neguit o la sensació que ens provoca el fet d’haver de tornar de nou a la rutina. Generalment, el procés d’adaptació als nostres costums diaris hauria d’estar superat en un parell de setmanes, i per tant, és transitori i gens preocupant; no obstant això, si l’aclimatació perdura en el temps o és més traumàtica del normal, és convenient no deixar-ho passar i esbrinar les causes d’aquest malestar perquè finalment no es converteixi en una patologia seria a la vegada que persistent, i per tant, que hagi de requerir un tractament específic.

Aquest sentiment de desassossec és producte del fet que, en gran part del nostre entorn, la feina es concep com una activitat negativa, obligada i sacrificada. En canvi, per als que considerem el treball com quelcom creatiu amb sentit per a un mateix i pel creixement o desenvolupament professional, així com digne per l’ésser humà, l’estrès postvacacional és pràcticament imperceptible. Està clar que les circumstàncies de cada individu són diferents i molt particulars, i que no tothom té la sort de dedicar-se allò que li agrada, per això s’entén que en aquests casos es produeixi aquesta petita depressió que en principi hauria de ser fàcilment superable passat un període prudencial d’adequació.

Els símptomes més freqüents d’aquesta afectació temporal solen ser: ansietat, disminució del rendiment, cansament, palpitacions, canvis d’humor, apatia, sudoració, tremolors o insomni. Per esmorteir aquestes molèsties derivades d’un mal ajustament en la modificació dels hàbits, els experts recomanen seguir algunes d’aquestes pautes, sempre que sigui possible:

1. Començar de manera gradual amb la intensitat de treball i anar de menys a més, procurant començar amb les tasques més gratificants.

2. Dormir adequadament al voltant de vuit hores perquè el descans sigui reparador i renovi la nostra energia.

3. Mantenir horaris regulars i no emportar-se feina a casa. (Ara que està tan de moda el teletreball, no sé jo si els defensors d’aquesta fórmula han considerat que la desconnexió és molt important per al bon rendiment i l’eficàcia productiva així com que la llar hauria de ser el nostre refugi ideal un cop s’acaba la batalla diària per reposar i poder reprendre novament les nostres obligacions amb més força i coratge). 

4. Practicar exercici moderat; és essencial que el cos estigui en moviment per sentir-se viu i per mantenir-se saludable a la vegada que en forma. L’entrenament físic repercuteix en el nostre rendiment mental.

5. Seleccionar aquelles tasques que podem dur a terme, i delegar aquelles per a les quals encara no estem tan preparats.

6. Mantenir una actitud realista i proactiva, plantejant els problemes o les adversitats laborals d’una manera simple, prescindint de detalls i sospesant les solucions més viables.

7. Practicar la relaxació, eliminant pensaments erronis o idees irracionals que ens puguin provocar angoixa.

També es podrien posar en pràctica consells preventius, però a hores d’ara ja no ens serveixen de gaire, així que els deixarem per a un altre moment.

En l’actualitat, la necessitat de fer vacances o de gaudir d’etapes llargues de lleure és quelcom que no es posa en dubte ni es qüestiona. Des del camp de la cultura organitzacional se sap que els treballadors requereixen temps fora de la feina per recuperar-se, i com l’absència d’aquest pot tenir conseqüències molt negatives per a la salut dels empleats a llarg termini, esdevenint aquesta parada fonamental per al seu benestar. Per tant, molts ànims a tots els que en els pròxims dies us incorporeu a la rutina laboral, perquè vam néixer fantàstics, però no milionaris, així que toca treballar. I és millor fer-ho amb ganes i bona predisposició que angoixat i amb cara de pomes agres. A més, penseu una: si tot l’any fos de festa, divertir-se seria més avorrit que pencar. Síndrome postvacacional, dius? Què és això?