Carmen Salas Periodista

Visitar una gran ciutat com per exemple Londres comporta un aprenentatge impagable. Si tens una mínima sensibilitat, notaràs de seguida que la ment s’obre per no tornar-se a tancar mai més, i comprens que la manera en què has viscut fins llavors i com has percebut el món que t’envolta no ha de continuar així per força. Respectar i seguir les tradicions culturals d’un mateix no és incompatible amb la incorporació d’altres maneres de pensar i viure. Com quasi tot en aquesta vida, és qüestió de perspectiva.

A Londres, la integració de la multiculturalitat no es discuteix ni qüestiona. Només cal fer una passejada per adonar-te de la quantitat de persones de diferents cultures i religions que es poden creuar en el teu camí en diferents ambients. Caixeres de supermercat amb hijab, executius negres baixant les escales del metro, parelles mixtes d’indis amb partenaires asiàtics... Realment tens la sensació de trobar-te al món entès com el que hauria de ser, una fusió constant, natural i sana de persones procedents de diversos països que prefereixen prioritzar els seus punts en comú per sobre de les diferències. Quina bona escola seria per als nostres fills! No dic que a Londres, una ciutat de quasi nou milions d’habitants, no hi hagi problemes de convivència, ni guetos; que no es produeixin situacions de discriminació ni classisme com a qualsevol altre lloc, però crec que el fet d’haver estat des de sempre una ciutat d’acollida d’una immigració tan diversa l’ha enriquit d’una manera que només es pot entendre quan passes un temps allí. La normalitat de la seva integració em va deixar meravellada. I ja no us dic res si mires els seus canals de televisió. Informatius, anuncis i pel·lícules estan protagonitzats per persones de diferents races, un fet que aquí encara estem molt lluny d’aconseguir. Perquè si he tornat del viatge amb alguna idea és que estem a anys llum d’aquesta normalitat social que tant pot enriquir una societat. Aquí encara tenim la percepció que l’immigrant ve a aprofitar-se o a treure’ns el lloc de treball; a més, sempre els ubiquem en posicions socials més precàries o bé molt per sobre, com en el cas d’alguns jugadors de futbol. El que manca és acceptar-los i incorporar-los en la nostra realitat més propera i quotidiana: que deixi de cridar-nos l’atenció com a parella dels nostres fills, metge referent, presentador de l’informatiu o directiu d’una empresa. 

Certament, vaig sentir enveja de tot el que ens estem perdent. Tot i que ja sé que no ens podem comparar perquè Andorra és un país amb una història ben diferent de la del Regne Unit ni comptem amb els mateixos recursos, crec que la perspectiva en un món tan global ha d’estar necessàriament influenciada per un canvi de pensament més inclusiu, positiu i obert que no ha de viure l’arribada de gent d’altres cultures com un atac a les tradicions pròpies, sinó més aviat com una oportunitat per enriquir-nos humanament. Gent inflexible i dolenta hi ha a tot arreu, aquí també. Per això crec que seria important deixar de veure altre com el nostre permanent enemic.