Restaurant Botín
En aquesta ocasió vull parlar-vos novament sobre el Restaurant Botín, el qual ja havia esmentat a la meva conferència per a la SAC, El Madrid de Galdós. Es tracta d’un restaurant fundat el 1725 al carrer Cuchilleros, situat a l’esquena de la plaça major de Madrid, que és considerat com el restaurant més antic del món i que, a més, conserva l’ambient de posada original i el forn de llenya de la casa. Per això, aquest restaurant exhibeix amb orgull al seu aparador el certificat del llibre Guinness dels Rècord que li confirma aquest honor. Al principi, el restaurant només ocupava la planta baixa i les plantes superiors complien les funcions d’hostatgeria i, de fet, s’anomenava Hostería Botín. Actualment, el Botín, a més del guardó esmentat, apareix a la prestigiosa revista Forbes com el número tres de la llista dels restaurants més clàssics del món i és regentat per la quarta generació de la família González, successora de la família fundadora. Tot un referent gastronòmic de la cuina tradicional castellana en la ciutat de Madrid, impossible de deixar de visitar.
En aquesta ocasió, doncs –ja que les reserves són molt difícils d’aconseguir–, sí que vaig poder sopar. I va ser en la seva part més interessant: les grutes que conformen el soterrani, que amaga un petit celler també de pedra ja en desús. El sopar va ser magnífic: unes tripes d’entrant i de segons pollastre camperol en pepitòria i el seu magnífic garrí tot regat d’un bon vi negre. Per acabar, el cafè i les postres.
El Botín va ser un lloc de trobada del Madrid bohemi i literari al qual assistien personatges com Valle Inclán i Julio Romero de Torres. Esmentat per grans autors als seus llibres com Benito Pérez Galdós, Fortunata y Jacinta: «Anoche cené en la pastelería del Sobrino de Botín, en la calle de Cuchilleros». I aquest escriptor, 10 anys més tard, torna a fer referència a Botín en una altra de les seves obres: Misericordia. «¡Ya era tiempo, Señor! Tantos años de forzados ayunos, bien merecían que se cantara el ¡aleluya! de la resurrección. Ea, Celedonia, ponte tu falda nueva, que vas a casa de Botín. Te apuntaré en un papelito lo que quiero, para que no te equivoques. Dicho y hecho. ¿Y qué menos había de pedir la señora, para hacer boca en aquel día fausto, que dos gallinas asadas, cuatro pescadillas fritas y un buen trozo de solomillo, con la ayuda de jamón en dulce, huevo hilado, y acompañamiento de una docena de bartolillos?… ¡Hala!».
Ernest Hemingway, Fiesta: «Comimos en Botín en el comedor de arriba. Es uno de los mejores restaurantes del mundo. Tomamos cochinillo asado y rioja alta. Brett no comió mucho. Nunca comía mucho. Yo comí un buen almuerzo y bebí tres botellas de rioja alta». I també a Muerte en la tarde, un auténtico tratado de tauromaquia en el que torna a mencionar al Botín: «…pero, entretanto, prefería cenar cochinillo en Botín en lugar de sentarme y pensar en los accidentes que puedan sufrir mis amigos».
Ramon Gómez de la Serna, qui portava la veu cantant a les tertúlies que s’organitzaven al ja desaparegut Cafè de Pombo i també al Botín, Greguerías: «Botín es el gran restaurante donde se asan las cosas nuevas en las cazuelas antiguas. Botín parece que ha existido siempre y que Adán y Eva han comido allí el primer cochifrito que se guisó en el mundo.En el viejo Botín de la vieja calle de Cuchilleros, también está el lechoncito, el conmovedor lechoncito, ante el que lloraríamos como si se tratase de nuestros hijos, pues llega a parecernos que nos van a decir: bautizados, tantas pesetas, y sin bautizar tantas menos. A Botín se va a celebrar las bodas de oro, las de plata, las de diamante y hasta las fósiles».
Graham Greene, Monseñor Quijote: «…propongo que antes de comprar los calcetines morados nos regalemos con un buen almuerzo en Botín… James A. Michener, Iberia: «…e iba a comer a un buen restaurante que se encuentra al salir de la Plaza Mayor, Botín, que data de 1725». També en van parlar Arturo Barea, Frederick Forsyth, el Comte de Sert, Carlos Arniches o, actualment, María Dueñas, El tiempo entre costuras: «Hace unos días nos reunimos a comer en Botín, le encanta el cochinillo…». De fet, Hemingway, a més d’esmentar-ho a les seves obres, va freqüentar el Botín i va arribar a tenir amistat amb el llavors propietari del restaurant, Emilio González. I en el mateix Llibre Guinness dels Rècords també s’informa que el llavors adolescent Francisco de Goya, abans de descobrir la seva habilitat per a la pintura, al voltant de l’any 1765, hi va treballar de rentaplats.
És un lloc de Madrid amb molta història, on he gaudit molt amb el menjar, he conegut el seu amo amb qui he mantingut una llarga i interessant conversa, i al qual espero tornar molt aviat.