Aquesta perla preuada
Com a andorrà vaig fer la infantesa en escoles i boscos, però també en cotxes, creixent dins de l’estrany parèntesi dels vehicles. Amb la família omplíem el temps entre llocs i activitats de converses i de cant. En aquest darrer exercici no hi vaig participar mai massa, tocat per una falta patològica de gràcia i de ritme. Irònicament, de tant en tant, em sorprenc amb alguna d’aquestes cançons als llavis. Una de les habituals recorda una visió antiga i idíl·lica del nostre país. Diu la lletra: «a la França i a l’Espanya, és Andorra ciutadans, aquesta perla preuada, que enamora xics i grans i ens acull en riulada».
Andorra va acollir una riulada (o riuada) de nouvinguts del Sud i del Nord entre els anys seixanta i noranta, fins al punt de multiplicar per 10 la seva població. És l’inici d’anys de creixent benestar i, paradoxalment, també d’un model d’aprofitament del territori i de convivència en comunitat que ara s’esgota. Es tracta d’una època en la qual era el més usual ser una persona migrada al país i participar-hi plenament, almenys en l’àmbit social. Haver vingut d’un altre indret, però ser també d’aquí.
Fa avui 20 anys que el nombre d’habitants del país és pràcticament el mateix. Hi ha, en aquest equilibri demogràfic, una oportunitat de convivència estable, de compartir més i millor, i d’enfortir identitats conjuntes. Ens passa, però, més aviat el contrari. Quelcom va canviar durant els anys noranta, quan vam començar a mirar-nos les persones que arribaven al país i que s’integraven als sectors del comerç i del turisme simplement com a treballadors, sense esperar-ne ni voler-ne massa més que la seva feina a canvi de sous ajustats.
En realitat, és el mercat el que ha guanyat la partida a la convivència i a la identitat. Fa 50 anys un treballador del sector del comerç que no hagués fet esforços per aprendre el català i per correspondre els costums del nostre país hauria malviscut. Avui el coneixement de la llengua és minoritari entre les persones que fan feina d’atenció al públic. La promoció de les tradicions andorranes, entre elles dels balls i de la gastronomia, que uneixen per mitjà d’un llenguatge quotidià i universal, ha estat poc prioritària, quedant relegada a festivitats puntuals en les quals sovint s’exposa el folklore com una peça de museu.
Hi ha una por natural i molt antiga, d’Estat sobirà i petit, de reducte institucional de temps llunyans, que Andorra desaparegui. És una por que s’evoca en molts debats, com en el del coprincipat episcopal en la despenalització de l’avortament, o el dels criteris per obtenir la nacionalitat. En canvi, Andorra perd la identitat quan no aconsegueix trobar espais habituals de retrobament entre els seus residents. Perd identitat quan s’oblida d’una part important de la seva població i la tracta com a itinerant, per anys que faci que s’han establert al país.
La qüestió identitària està al moll de l’os del debat sobre comunitat i immigració. Què volem que ens defineixi? El nostre himne, invocant la ficció històrica de Carlemany petjant Incles? La bandera, rèplica de la Corona d’Aragó, però amb la franja blava de França? El nucli dur de la identitat andorrana no són els símbols d’estat, sinó el territori, les tradicions i els valors.
En lloc de donar-nos l’esquena entre les persones que vivim al país hem de créixer esquena contra esquena. Aconseguir que hi hagi corresponsabilitat entre obligacions, com la de l’ús del català, que hauria de ser un requisit per a la renovació dels permisos de residència i treball, i les oportunitats que donem a les persones que fa anys que viuen entre nosaltres. El país, pels seus recursos finits, potser no pot absorbir de nou una riulada de nous residents, però sí que podem fer de l’acolliment i de la tradició compartida (de la que és viva, de la dels valors cívics), un dels nuclis de la nostra identitat.