Àlex Pont Periodista

Si bé la filtració de les imatges de la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, gaudint en companyia dels seus éssers estimats amb una actitud festiva van ocupar la major part dels titulars de la premsa internacional, molt poca repercussió mediàtica van rebre els vídeos del rei del Marroc, Mohammed IV, en ser vist pels carrers de París amb una actitud més que sospitosa d’haver estat prenent combinats fins a altes hores de la nit. No és més que una altra de les incongruències dels focus mediàtics en el moment en què una alta figura representativa (estem parlant dels màxims responsables de dos països sobirans) duu a terme una acció no integrada al protocol. Després, arriba el moment de l’escarni col·lectiu.

Ara bé, cal diferenciar les reaccions de l’opinió pública i les rèpliques institucionals a ambdós fets. En primer lloc, la cap de l’Executiu finlandès va sortir als mitjans de comunicació en més d’una ocasió a demanar disculpes per haver-s’ho passat bé en una festa, en plenes vacances d’estiu, amb els seus amics. No tan sols això, sinó que, entre plors, va manifestar que ella també és un ésser humà i, fora del rol crucial que ha de mantenir en l’àmbit governamental, té dret a gaudir de les estones lliures, igual que la resta de mortals. De fet, va accedir a fer-se un test antidrogues, que va donar un resultat negatiu i, posteriorment, ho va fer públic com a nova mostra de disculpa a causa de les pressions. Dita acció de persecució hauria d’estar qualificada, com a mínim, d’hipòcrita. O bé tots continuem amb la roba de la feina un cop arribem a casa? La sorpresa se l’enduria (o no) la societat si es realitzessin més sovint tests antidrogues o controls d’alcohol als nostres estimats representants polítics.  

Paral·lelament, trobem la figura del rei del Marroc, el qual va mostrar fa uns mesos, per cert, la carta que va rebre per part del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, expressant el suport de l’executiu espanyol en direcció a la causa territorial del Sàhara Occidental, i cito textualment: «Reconec la importància que té la qüestió del Sàhara Occidental per al Marroc i els esforços creïbles del país, en el marc de les Nacions Unides, per trobar una solució mútuament acceptable. En aquest sentit, Espanya considera que la proposta marroquina d’autonomia del 2007 és la base més seriosa i realista per la resolució d’aquestes diferències».

Però no ens desviem de la ruta principal. La qüestió és que Mohammed IV va ser vist, gravat, i posteriorment publicat a la xarxa social Twitter mentre feia equilibris per les voravies de la rue parisenca. Rodejat del que presumiblement semblaven els seus guardaespatlles i alguns altres acompanyants de beguda, el monarca intentava deixar-se guiar per la seva comitiva en una imatge com a mínim vergonyosa en plena via pública. I on estan les demandes de disculpa? On està la condemna social envers aquest acte? On queda la contundència que va experimentar Sanna Marin mentre ballava, ja no en un espai públic, sinó en una casa privada?

Més enllà d’alguns titulars efímers i les caricatures d’algunes revistes concretes, la persecució mediàtica i social del rei del Marroc s’ha vist notablement més silenciada que els afers que van esquitxar la primera ministra de Finlàndia. No obstant això, les xarxes socials van cremar amb els muntatges i els comentaris satírics (per dir-ho d’alguna manera) d’alguns usuaris que buscaven el retuit fàcil i fer una mica de sang dels esdeveniments.

Més enllà de la comparació de la reacció social de cadascun dels fets, el que realment és indignant és que per a uns, les repercussions institucionals i polítiques esdevinguin un drama personal, tal com van deixar entendre les llàgrimes de Marin, i per als altres esdevingui un altre dia a l’oficina amb la seguretat d’aquell que es coneix i s’aprofita de la seva inviolabilitat judicial per actuar impunement en qualsevol tipus de situació, encara que deixi la cara visible d’un Estat com a una persona que es dedica a gaudir del seu estatus, mentre el país es mor de gana i es dessagna en un conflicte armat ètnico-social silenciat entre el Front Polisario (Sàhara Occidental) i l’exèrcit marroquí, en què el nombre de morts no s’ha pogut quantificar encara avui, per la manca d’imparcialitat que demostren ambdós bàndols a l’hora del recompte de baixes i incidències. Tot això sense tenir en compte, tornant a les imatges del rei als carrers de la capital francesa, que el consum d’alcohol està totalment prohibit en la religió musulmana.

De la mateixa manera, ens hem trobat exemples, pot ser no tan flagrants com l’anterior, a prop de casa nostra. També és ben sabuda l’afició de l’excandidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per part del Partit Socialista de Catalunya (PSC), Miquel Iceta, als èxits musicals de Freddy Mercury. Si bé és molt probable que el polític no anés sota els efectes de substàncies tòxiques (tampoc es va fer cap test antidrogues) i que formi part del seu tarannà, Iceta ha aparegut en més d’un meeting duent a terme giravoltes i moviments dignes d’una nit d’estiu al Canet Rock.

D’altra banda, trobem el cas de l’exprimer ministre britànic, Boris Johnson, el qual després de sortir a la llum el rendez-vous que va protagonitzar en plena onada de coronavirus, va dimitir del seu càrrec a l’Executiu després de caure tot el seu gabinet i entorn ministerial. Aquest va ser un exemple de responsabilitat política davant d’una irresponsabilitat institucional en un moment que ha causat tanta desgràcia a nivell sanitari, econòmic i social com la pandèmia. Malgrat tot, m’hauria agradat (o no) veure com s’haguessin desenvolupat els fets si la festa del prime minister s’hagués dut a terme en un moment previ a la pandèmia. 

Pot ser alguns caps d’Estat demanarien disculpes en aquestes situacions, però això de dimitir... Que jo sàpiga no és un nom rus.