El meló incoherent
Deia el polític i educador grec Isòcrates que «la constitució és l’ànima dels Estats». La nostra Carta Magna diu a l’article 3: «La present Constitució, que és la norma suprema de l’ordenament jurídic, vincula tots els poders públics i els ciutadans». També que «Andorra incorpora al seu ordenament els principis de dret internacional públic universalment reconeguts».
Respecte al meló que ens ocupa, l’article 7 de la nostra Constitució diu: «La condició de nacional andorrà, així com les seves conseqüències jurídiques, s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que es reguli en Llei Qualificada. L’adquisició o el manteniment d’una nacionalitat diferent de l’andorrana implicarà la pèrdua d’aquesta en els termes i terminis fixats per la llei». I sobre aquesta Llei qualificada de la nacionalitat, l’article 3 diu: «Ningú no pot adquirir la nacionalitat andorrana si, prèviament, no ha establert el seu domicili i residència efectius al Principat, demostri haver perdut la residència del país d’origen i continuï residint a Andorra després d’adquirida de forma efectiva almenys durant els anys que es fixen en l’article 20».
La mateixa llei diu a l’article 22: «La nacionalitat andorrana és excloent de qualsevol altra, no admetent-se la doble o múltiple nacionalitat». Fins aquí tot a l’estil dels campions. Jo faig la meva llei i punt.
Però... I aquí apareix la mare dels ous sagrats anomenats Instruments de Dret Internacional, alerta! Des del 1993, els mandataris andorrans no perden ocasió de remarcar, sempre ben ufanosos, que són fidels garants i amics dels Drets Humans i el que els convenis internacionals estableixen. L’hemeroteca ho confirma. El Dret Internacional considera que la nacionalitat és un dret humà bàsic, noció establerta en gran nombre d’instruments internacionals, entre els quals el més rellevant, òbviament, és la Declaració Universal dels Drets Humans que, a l’article 15, diu explícitament: «Tota persona té dret a una nacionalitat. A ningú es privarà arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar-la». L’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans de l’ONU, a l’empara de les disposicions legals internacionals, i en concret la DUDH citada, diu taxativament que «el dret a la nacionalitat és un DRET HUMÀ FONAMENTAL. El Dret Internacional estipula que la facultat dels Estats de decidir qui són els seus ciutadans no és absoluta i, en particular, que els Estats han de complir les seves obligacions en matèria de drets humans quant a la concessió i la pèrdua de la nacionalitat». I rebla dient: «La Nacionalitat és el dret humà fonamental que estableix el vincle jurídic essencial entre l’individu i l’Estat, en virtut del qual una persona és membre de la comunitat política que un Estat constitueix segons el Dret Intern i el Dret Internacional. La Nacionalitat constitueix un element fonamental per a la seguretat de l’individu, ja que, a més de conferir a la persona un cert sentit de pertinença i identitat, li atorga el dret a gaudir de la protecció de l’Estat i li aporta un fonament legal per a l’exercici de diversos drets civils i polítics».
Cap disposició de Dret Internacional no prohibeix a cap persona tenir doble o múltiple nacionalitat. Cap!
Aquest tema no és nou. Ja a la Convenció de l’Haia de 1930 sobre Qüestions Relatives al Conflicte de lleis de Nacionalitat, duta a terme sota els auspicis de la Lliga de les Nacions, es va intentar garantir que totes les persones tinguin una nacionalitat. Concretament, a l’articulat sorgit d’aquelles qüestions ja es diu que: «És discreció de cada estat determinar, sota la seva pròpia legislació, els qui són els seus ciutadans. Aquesta legislació serà reconeguda per altres Estats en la mesura que sigui compatible amb les Convencions Internacionals i la Pràctica Internacional, i amb els principis de Dret generalment reconeguts respecte a la nacionalitat».
I ara toquen preguntes. Si el Dret Internacional, al qual Andorra està a bastament adherida, estableix clarament les directrius al respecte, per què l’estat andorrà no permet la doble o múltiple nacionalitat? Per què cap dels representants polítics no vol encetar el meló de la doble i posar-lo a sobre de la taula, discutir-ho si més no? Que no és la seva tasca aquesta? Quins són els dimonis que pujaran de l’infern i arrasaran la divina llavor andorrana si es permet la doble? I per què alguns, que tan aferrissadament neguen un dret fonamental dels ciutadans, ells sí que el gaudeixen d’amagatotis? Caldrà, potser, treure una llista d’aquests espavilats per veure si, retratats, els pugen els colors? Sabeu que al Dret Internacional existeix un concepte anomenat Do ut des, del qual els andorrans ens beneficiem a fora, però que rebutgem a casa?
Ja sabem que dins fronteres els drets són volubles segons qui els vulgui fer servir, però... tant xulos som que el Dret Internacional també el fem anar a conveniència? Tornem a l’article 3 de la Constitució i llegim-lo pausadament... I ara al 15 de la DUDH.
Al fil d’aquesta incoherència sorgeix una pregunta curiosa per pensar-hi una estona: per què l’estat andorrà conculca el Dret Internacional respecte als seus ciutadans, però permet que els coprínceps i altres tocats per la mà divina mantinguin les seves nacionalitats juntament amb l’andorrana?
Potser pel que ja deia Balzac: «Les lleis són com les teranyines, a través de les quals passen lliurement les mosques grans i queden atrapades les petites.» I tu, ets més mosca o més mosquit?