Natalia Mena

Vivim en un món hiperconnectat, absolutament accelerat que ens imprimeix una velocitat en moltes ocasions vertiginosa, en el qual impera la racionalitat i on pràcticament tot està autolimitat o supeditat al material. Per això resulta molt complicat trobar estones de recolliment personal que ens ajudin a escoltar-nos a nosaltres mateixos i a cultivar tot allò que té a veure amb la nostra ànima. De fet, en general la tenim més aviat descuidada, o inclús m’atreviria a afirmar que dormida; ens preocupen altres qüestions com el físic al qual li rendim un culte casi obsessiu, exhibint cossos esculturals, musculats i completament fibrats en xarxes socials, així com en plataformes que alimenten l’ego d’una manera desorbitada, que gestionen la nostra vanitat de meravella i segueixen explotant de manera magistral la necessitat d’augmentar el narcisisme que tots tenim. Una mera il·lusió, en definitiva, perquè es tracta d’una carcassa efímera que ens agradi o no s’anirà transformant, envellint i finalment morint. Amb això no vull dir que no hàgim de cuidar la nostra part física, la qual és molt important, sobretot si volem mantenir-nos saludables, però sí que ho hem de fer fer-ho d’una manera més equilibrada i menys exhibicionista. D’altra banda, ens formem i preparem a consciència per entrar en un mercat laboral extremadament competitiu, en el qual l’exigència és que has de ser el primer encara que sigui a costa de trepitjar a qui faci falta per trepar, ascendir o medrar i així tocar l’olimp d’aquells que han estat cridats a l’èxit professional, reservat només a uns quants sense escrúpols disposats a tot per assaltar els cels, aconseguir la glòria momentània i assaborir les mels dels elegits que creuen que els seus privilegis duraran per sempre. Lamento aigualir la festa, doncs també en aquest sentit vull recordar-vos que tot s’acaba. Cultivar la nostra ment és essencial, però no per satisfer els fins del sistema capitalista i la cobdícia humana, sinó per alimentar i enriquir el nostre creixement personal, per sentir-nos útils o realitzats, per compartir projectes, objectius i experiències amb un col·lectiu determinat durant un període de temps que és finit, i en el qual cadascú ha de fer el seu camí amb independència de com evolucionin els altres.

Per continuar amb la llista de coses que ens fan perdre la son, no puc deixar de mencionar que practiquem la cultura del tenir i no del ser. La societat de consum en la qual ens trobem immersos idolatra el fet de posseir béns materials per damunt de qualsevol altra qualitat o valor més altruista; per tant, consumim molt més d’allò que precisem, i vinculem estretament la felicitat amb la capacitat d’acumular i d’atresorar aquestes possessions. Tanmateix, l’època de l’abundància sembla ser que també té els dies comptats, només cal observar el que està passant amb l’energia. En conclusió –i generalitzant perquè està clar que segur que hi ha excepcions–, som una població individualista, consumista, egoista i competitiva, en la qual hi ha una frenètica carrera per la satisfacció personal, i per tant som mesurats a la vegada que avaluats per paràmetres externs que fan que visquem cap a l’exterior o, com se sol expressar més col·loquialment, de cara a la galeria. El destí final d’aquesta mentalitat és la fatiga, el cansament existencial. El que em pregunto és on queda el nostre interior enmig de tot aquest guirigall? Qui som realment? Com hem construït la nostra identitat? 

Aquest és el moment en el qual molts consideren que comences a posar-te massa filosòfica, transcendental o metafísica i no els interessa aprofundir en una realitat que resulta evident, que és que no hem vingut a aquest planeta a produir i consumir, sinó a estimar, a relacionar-nos, a solidaritzar-nos, a ajudar-nos, a aprendre, i tot un etcètera de vivències que no tenen res a veure amb el capital ni el poder adquisitiu. Per tant, hi ha un propòsit més enllà de la superfície de la imatge o dels luxes terrenals, i aquest el tenim força abandonat perquè ens fa por endinsar-nos en la nostra dimensió espiritual. Hem de ser capaços d’eliminar aquesta sensació de vertigen cada vegada que es tracta d’escoltar-nos i d’interrogar-nos a nosaltres mateixos per descobrir el nostre sentit vital i entendre que si volem gaudir d’una vida plena, necessitem tenir cura de les tres facetes que té l’ésser humà per igual: cos, ment i esperit. Fins ara havia estat la religió qui s’havia encarregat de vetllar per aquesta part més mística de la humanitat, però actualment el panorama ha canviat de forma radical i les noves generacions no se senten identificades amb un Déu punidor, prohibitiu i que s’aprofita dels nostres temors per mantenir-nos a ratlla. Aquest missatge ha deixat de ser vàlid, i tot i que el contingut pugui ser bo i les intencions nobles, estem en un context on aquesta doctrina ha perdut molts adeptes en detriment de la necessitat d’un nou paradigma espiritual. Els seus arguments no serveixen enfront una comunitat molt més formada que no compra un discurs decadent, passat de moda, i que no ha sabut adaptar-se a les circumstàncies presents per acompanyar de manera comprensiva i acollidora les afliccions de l’ànima. És per això que el segle XXI reclama una nova espiritualitat? Personalment considero que existeix un buit en aquest aspecte que cal cobrir; és fonamental que no renunciem a aquesta essència, el que passa és que les respostes aparentment ja no es busquen en l’església ni en la fe, sinó en altres opcions més racionals.

Creure o no creure, aquesta és la qüestió, una contradicció que antigament potser no era tan pública i notòria, però que en un model social molt més obert i comunicatiu és absolutament visible. Es tracta d’una lluita interior que probablement tots hem tingut en algun punt de la nostra vida en el qual hem patit una crisi existencial, intentant comprendre per donar significat a la nostra existència. 

Davant d’aquest dilema, i possiblement a causa de la meva personalitat optimista, sempre m’inclinaré per creure, per tenir fe. Diuen que aquesta mou muntanyes, així que prefereixo viure amb la confiança i l’esperança de conèixer algun dia el per què de tot plegat. Entretant, no perdo la fe. Leon Tolstoi va dir: «No es viu sense fe. La fe és el coneixement del significat de la vida humana. La fe és la força de la vida. Si l’home viu, és perquè creu en quelcom».