Andorra ets tu
Quina olor deuen fer els pensaments? Els propis, els que acaben convertits en bona oratòria política o en literatura, en un paràgraf imprescindible del teu darrer conte o en aquells versos sublims que ningú no hauria d’haver escrit llevat de tu? Els del veí, que t’espia mentre embadalida resseguies les darreres sanefes fetes amb un llapis gairebé sense punta?
I quina olor deuen fer els mals auguris? I els retrets? I la por, la seva i la teva?
Tantes vegades patint per la por dels altres, anticipant-te a la seva reacció, procurant-los un benestar que no t’agrairan, i t’has oblidat de tu i de la teva por, de tu i del que tu necessitaves.
Tan capaç que ets per incitar els altres a prendre posició i tan diplomàtica i temorosa quan es tracta d’explicar per què ets com ets. És com si t’haguessin obligat a empassar-te l’orgull. A esvair-lo. A oblidar-lo.
Som estranys a casa nostra.
Finalment hem aconseguit cedir i que ens convertissin en estranys a casa nostra: ¿qui diu que necessitem més espais enllaunats en plena natura per evadir-nos?, – en ple Pirineu?–; ¿més aliments manufacturats i etiquetats fins a l’infinit per fer-nos creure que per fi ens alimentem bé? – i si no volem ser vegans?–, ¿noves i preuades addiccions perquè ens receptin més teràpies alternatives? – si no les professem, aleshores no serem moderns?
A què respon tanta feblesa? Quan ens vam abandonar així?
Tan capaç que havies estat de trobar i de mantenir la teva indústria i que ara, empesa per una Europa irracional, t’hagis hagut de veure abocada a desmantellar-la en essència gairebé tota, que tot es fabriqui a fora, a la Xina, en altres indrets, que ho importis tot, que tanta energia com devores l’hagis de fer venir de lluny per alimentar el monstre que no volies ser.
Què se n’ha fet dels antics manobres, dels artesans de la fusteria, de les botigues de detall? De la seva vocació de perpetuar-se? Tot ho has firat a les grans extensions agrícoles i a les suculentes superfícies comercials en virtut de quin benefici general?
Si la nostra única font d’informació són els mitjans de comunicació ens hem convertit de nou en analfabets de retorn sense saber-ho. Si no té sentit preguntar-se per les causes i els responsables de tanta necessitat de legislar-ho absolutament tot per acabar sentint-nos escanyats sense llibertat per a la iniciativa, ni debatre sobre l’eficàcia i l’equitat social de tantes mesures, no té sentit valorar alternatives i només ens queda obeir.
Què se n’ha fet dels debats útils que arrencaven de les necessitat reals de la gent del carrer? Sabies que funcionaven, però ens els hem deixat arrabassar, perquè no t’hem protegit prou. Les veus més ben parades han estat de sempre les que més ràpidament s’han amagat un cop llençada la pedra.
Tan capaç que havies estat de trobar i de mantenir la teva identitat i t’havien d’esberlar el cap per dur-te, lligada de peus i de mans, cap a una llibertat i unes possibilitats que ara et diuen que no tenies? I ens ho hem de creure? Tu t’ho pots creure?
Quan t’obliguen a renunciar, a què et deixen aspirar? Al diner fàcil? Als escrúpols afeblits? A les deslocalitzacions laborals i legals sempre interessants per al patró? A suar? A suar tant com el venedor d’armes que no ha estat capaç de fugir a temps de l’escenari bèl·lic?
Quina pudor farà el nostre mercat intern quan estigui saturat? Quina olor serà la nostra quan ens empentin fort per fer-nos fora de la feina i de casa? Quan, des de Brussel·les, buròcrates de tota mida i condició substitueixin la nostra sobirania per les seves subvencions?
A què respon tanta feblesa? Quan ens vam abandonar així?
Tantes vegades patint per foteses i ens hem oblidat de nosaltres i de tu, del que tu necessitaves, del que tu ens havies donat abans.
Tan capaç que fores per incitar a rebel·lar-nos contra l’autoritarisme institucional del passat, a festejar el present per crear una esperança col·lectiva i, ara, el futur que havíem d’obtenir els tecnòcrates ens l’han convertit en un mite que no va amb nosaltres, que passa altiu damunt dels nostres caps en guerres parlamentàries de guant blanc que els que les lliuren se les perdonen cíclicament, perquè en realitat no hi ha adversaris. No n’hi volen. El crit del poble l’han anat fent tornar silenci, uns i altres, per no alterar els seus engranatges polítics. La gent està lluitant sola contra l’augment dels preus. Augmentar simbòlicament els salaris i no ser capaç de posar un topall real als preus equival a no haver fet res. És així de trist. Manquen polítiques generals de desenvolupament i una política financera més justa, que ens allunyin de tanta ostentació gratuïta de relats geopolítics i que cohesionin el país.
Ens cal una decidida dimensió de política real, creada i pensada per a tu. Perquè Andorra no acaba sinó que comença amb tu. Perquè no es pot acceptar que es parli de la fi de l’abundància –i que això s’incrusti en el pensament de cap acció governamental– per a la gent normal, que no ha viscut per damunt de les seves possibilitats, que ha fet enormes sacrificis i que, en molts casos, encara avui està mirant de sortir dels dos penosos i llarguíssims anys de pandèmia.