Roger Naudí Psicòleg

Si els psicòlegs apareguéssim al llibre L’origen de les espècies de Darwin, de ben segur que s’explicaria que el nostre avantpassat més proper és el capellà.  L’any 1879, el fisiòleg Wilhem Wundt va fundar el primer laboratori experimental de psicologia; el seu objectiu era donar un caràcter científic a la disciplina, diferenciant-la de la filosofia, de la qual provenia. Aquesta fita es considera l’inici de la psicologia i Wundt el seu fundador. Però tant l’estudi del comportament humà com la tasca terapèutica de la psicologia tenen orígens primitius. Plató als seus diàlegs ja parlava de la cura de l’esperit; mil·lennis enrere, pensadors i savis tribals predecessors dels filòsofs pre-socràtics ja teoritzaven sobre el comportament i el malestar de l’ànima, alhora que assumien el paper de consellers espirituals. La secularització de la societat experimentada durant la segona meitat del segle XX i l’aproximació als anomenats conflictes de l’ànima des d’una òptica psicològica, van permetre que els psicòlegs prenguessin el relleu dels sacerdots en les qüestions ancestralment anomenades d’assessoria espiritual. No obstant això, aquest desbancament competencial va fer que molts dels ideals que ostentaven aquests agents religiosos com son l’ascetisme o l’exemplaritat moral es transmetessin a mode d’herència històrica als psicòlegs. 

98 de cada 100 persones creu que les facultats de psicologia són una espècie de temples on se’ns instrueix en l’art de ser impertorbables i equilibrats, els altres dos creuen que són grans sanatoris on accedeixen els més grillats amb l’anhel de trobar la solució a la seva tara mental. Sento defraudar-vos, però ni l’una ni l’altra i parafrasejant el personatge d’Hergé «encara diria més»: a la carrera de psicologia no s’estudia teràpia. La formació universitària no ens capacita com a terapeutes, sinó que l’anomenada psicoteràpia és una especialització posterior a la qual alguns optem.  Un avís per a navegants: en no existir una regulació específica per a la psicoteràpia, hi ha professionals que exerceixen sense la corresponent formació de postgrau. Així que elegiu a consciència a qui confieu la vostra salut mental. 

Si bé és cert que els psicoterapeutes tenim certes similituds amb aquests pastors catòlics –vocació, poder d’influència en les persones amb qui treballem, unes normes de conducta en el si del nostre exercici, el secret professional, un espai íntim d’atenció, entre d’altres–, també ho és que ni se’ns exigeix exemplaritat ni tenim una ànsia de puresa moral ni, per sort, combreguem amb el vot de castedat.   Sovint l’imaginari popular també atorga al psicòleg l’arquetip de l’avi savi que et dona Werther’s Original mentre t’etziba savieses en forma de tòpics i llocs comuns. Si forcem molt la imaginació, visualitzarem un psicòleg més cool, un senyor ben entrat als 40, amb aspecte de catequista; similar al veí conco que treballa d’administratiu i fa marxa nòrdica els diumenges. Perquè ens entenguem, una mena de Rafael Santandreu. 

Qui em coneix sap que sóc seguidor de Nietzsche i del seu nihilisme vitalista i per coherència soc un refotut ateu. Tanmateix, també soc conscient que hi ha religiosos que realment creuen en Déu i treballen en pro d’un món millor. Ara bé, més enllà de l’anhel de ser bona persona, m’assemblo a un mossèn com un ou a una castanya. En el meu cas, podria haver estudiat filosofia perfectament, però vaig elegir la psicologia per vocació. La psicoteràpia és passió i hooliganisme, fet que m’aboca a ser obsessiu en l’afany d’assolir l’excel·lència que exigeix l’exercici clínic. Alhora, però, també em provoca una profunda animadversió cap als profans que embruten la professió. 

I sí, els psicòlegs també tenim depressions, entrem en bucles, sortim de festa, usem l’humor negre, llegim la ment i psicoanalitzem ael personal (vigila el que dius o fas). I com tothom tenim un bon grapat de defectes i mals costums que ens humanitzen. Com Estellés, també esdevenim amants d’amors bruscs i salvatges; i besem, fem l’amor i follem, indistintament, tant se val.  En acabat, reflexionem nuus tombats a terra de qualsevol manera i com el poeta, comprenem que som bàrbars. Tampoc entenem l’amor com un costum amable ni pacífic; estimem amb fúria i delit; patim, passem dols dels que, contra tot pronòstic, sortim més forts. 

Hipnotitzat amb el riff de House of Jazz d’AC-DC penso en les meves coses mentre la copilot m’explica alguna cosa que no escolto. Li dic que sí, apujo el volum i somric. Que impropi per un psicòleg no? Un altre dia t’ho explico.