Parafílies sexuals
Les parafílies són comportaments sexuals que van més enllà de l’acte en si. Centren la seva atenció en situacions, objectes o en el sofriment dels altres i fins i tot en el seu propi com a manera d’aconseguir el plaer. Tres exemples extrems són el masoquisme, el sadisme i el sadomasoquisme, comportaments on s’ha erotitzat i associat el plaer amb el dolor i el sofriment. Per part del masoquisme, la persona sent plaer quan és humiliada i/o colpejada. Per la seva banda, en el sadisme es busca exactament el mateix, però per a l’altra part, es vol la seva deshumanització. En aquest segon concepte ja estem parlant de maldat perquè és un acte no consentit i aquí radica la diferència entre els comportaments parafílics, en la seva voluntat, si són consentits per l’altra part o no.
Després, el sadomasoquista s’infligeix mal a si mateix, es fa talls, s’automutila o simplement provoca situacions on ser humiliat i/o maltractat. Aquesta tercera manera d’actuar té una explicació més senzilla: és adquirida bàsicament per condicionament clàssic, s’associa una conducta amb una sensació de plaer. Així, per exemple, quan tenim una ferida no oberta en el cos, com pot ser un blau o un cop, ens l’estrenyem i el dolor s’alleuja i fins i tot produeix un lleuger plaer; doncs aquesta situació és portada l’extrem. De la mateixa manera, quan provoca les situacions d’humiliació ho fa per demostrar-se que, tot i estar malament, té el control de l’escena i de les seves emocions, donant com a resultat l’èxtasi perquè s’autoafirma amb el seu comportament, mana ell i pot decidir quan parar, però també cal afegir que en la majoria de vegades és un comportament exculpador. La persona interpreta que mereix ser castigada i que autodanyant-se queda perdonada pels seus actes. Hi ha ocasions on s’insulta a si mateixa i es diu coses horribles i si per casualitat arriba a l’orgasme, associarà aquest comportament amb el climax sexual i d’aquí la seva repetició: ha associat el dolor amb el plaer.
Així mateix, un altre exemple de comportament no consentit és la pedofília, l’atracció i abús de menors d’edat, una cosa totalment il·legal, però que malauradament ve condicionada per la cultura de cada país, perquè en alguns està normalitzat i, per tant, no està penat.
D’altra banda, convé subratllar que hi ha més de 500 tipus de parafílies, però les més comunes són la necrofília (practicar sexe amb cadàvers), la zoofilia (practicar sexe amb animals), el fetitxisme, exhibicionisme, froteurisme, voyeurisme i les tres que acabo de comentar. Explicat d’una altra forma i a manera de resum, les parafílies poden interpretar-se com a comportaments normals o anormals segons en quin país, cultura i moment de la història en el qual estiguem vivint. Cada societat i circumstàncies tenen molt a dir al respecte de la moral de les persones i d’igual forma també cal distingir entre els seus graus d’afectació. Hi ha qui depèn totalment dels estímuls parafílics per a l’excitació sexual i hi ha qui recorre a ells de manera puntual o simplement per trencar amb la rutina sexual. Per exemple, hi ha qui s’excita veient com la seva parella té relacions sexuals amb algú altre, com també hi ha qui ho fa fregant els seus genitals amb els demés o fins i tot mostrant-los en la via pública, enfront dels desconeguts. Igualment, també hi ha qui s’excita veient a la seva parella vestida amb algun conjunt especial, fora de l’habitual.
Després, l’edat d’inici sol rondar l’adolescència, més del 60% es fa abans dels 18 anys i afecta bastant més homes que dones, només el masoquisme millora aquesta diferència, però tot i així, en les dones és inferior. El seu motiu és molt variat, pot ser a causa d’un trastorn mental, un tumor en el cervell, una mala experiència sexual, la baixa autoestima, timidesa, necessitat de cridar l’atenció, etc. Hi ha moltes hipòtesis, però cap ni una pot assegurar-lo amb certesa. Igualment, si estem en parella i un dels dos té alguna parafília, la millor manera d’afrontar-ho és exposant-la i arribar a un acord per a la seva execució, encara que com es podrà comprendre sempre dependrà del tipus. Si a la persona li agrada ser humiliada o colpejada rarament li ho comunicarà a l’altra part i, per tant, serà una font de malestar o, almenys, de vergonya.
Tanmateix, si és del tipus fetitxe l’acceptació és més senzilla perquè seria cedir a incorporar algun objecte a l’acte sexual o permetre el tocament o fins i tot xuclar algunes parts de cos, com per exemple els peus. També pot ser que vulgui vestir-se del sexe oposat, utilitzar la seva roba interior o fins i tot olorar-la i masturbar-se amb ella. Com tots sabem, cada parella és un món i només ella decideix què és bo o dolent en la seva relació sexual.
A continuació, i reprenent la pedofília, he de dir que encara que estigui en el grup de les parafílies és més una preferència sexual i, per tant, no té cura possible perquè les teràpies de conversió no són efectives en aquest àmbit. Poden modificar o canviar molts aspectes de la persona, però no la seva preferència sexual perquè no es tracta de corregir una conducta desviada com pot ser mantenir relacions sexuals amb animals, cadàvers, masturbar-se en públic, etc. Aquestes estan relacionades amb l’autoestima i la dificultat per iniciar i mantenir relacions interpersonals. Amb una teràpia basada en l’extraversió es pot reconduir el comportament desviat perquè és això mateix, una substitució de l’objecte a causa de la falta d’eines cognitives. En canvi, la pedofília és un comportament premeditat, és totalment racional i anteposa el seu plaer al dolor del menor, és una agressió sexual en tota regla i no té cap base per justificar-se, perquè en els països on és permesa, ho es pel poder i/o pels diners, no pel bé social.