Rubén Tomàs Guia turístic

Són nombrosos els anomenats Ponts del diable que podem trobar a França, Espanya i Itàlia, sense anar més lluny. Aquestes estructures generalment construïdes al llarg de l’Edat Mitjana, s’atribueixen a l’obra del maligne fruït de llegendes o de la manca de documentació que en determini l’autoria i la data d’acabament de l’obra. 

A Andorra, els ponts reben els noms de les capitals dels països veïns (París i Madrid), de sants cristians (Sant Antoni) o, simplement, del lloc on estan emplaçats (La Margineda); però no en tenim cap que faci referència al representant de l’avern. És certa aquesta observació…? No. En tenim un que també anomenen Pont Tibetà.   

Només Llucifer pot ser capaç de penjar una serpentina gegant al bell mig de la vall del Riu per destrossar la seva captivadora imatge que alguns afortunats conservarem eternament a la nostra memòria del que va ser un indret verge, harmoniós i encisador de l’entorn natural pirinenc. Avui, el camí procedent de la carretera del coll d’Ordino, s’ha convertit en una rambla de turistes quin únic propòsit és el d’experimentar la mateixa sensació de buit i vertígen que una atracció de Port Aventura els pot brindar, sense descuidar-se de la foto que testimoniarà la seva proesa. No continuaran, motxilla a l’esquena, fins als estanys de la vall del Riu ni fins al pic de la Serrera o de l’Estanyó, atractius patrimonials que la mare Terra ens ha regalat (gratis!) per al nostre gaudi i el de les futures generacions. Apostant cegament pel turisme de masses, la corporació canillenca ha malmés per sempre un racó del paisatge del nostre petit país.

Aquesta estructura, però, és realment un pont tibetà? Un pont tibetà o pont de mico está configurat per tres cordes en forma de triangle invertit, dues de les quals s’extenen en paral·lel a l’alçada de les espatlles per agafar-se amb les mans en avançar i la tercera es troba als peus per caminar-hi a sobre (també s’hi instal·len taulons de fusta en alguns casos). L’origen d’aquests ponts és al Tibet, on eren (o potser encara son) infrastructures necessàries per desplaçar-se a peu en valls ubicades a més de 4.000 metres d’altitud. Si heu vist el de la vall del Riu, haureu constatat que no entra dins aquesta descripció. Per tant, a Canillo tenim una passarela del tipus vesasaberquè i s’està divulgant de manera infidel a la realitat. 

Aquesta obsessió per captar més i més visitants que no prioritzen gaudir de pau i tranquil·litat envoltats de natura verge, ha provocat que els que vivim a Canillo haguem perdut aquest estiu precisament això: pau i tranquil·litat. La manca d’espai per aparcar a la carretera del coll d’Ordino junt amb la manca de previsió, ha comportat l’obligatorietat de transportar en autocar els usuaris del pont des de Canillo. Les conseqüències són evidents: saturació de vehicles privats que ocupen totes les àrees d’aparcament urbanes i impedeixen els residents dur a terme la seva vida quotidiana amb la normalitat d’antuvi; retencions de trànsit diàries per creuar la població al llarg de la carretera general 2 que comunica amb França; infraccions reiterades dels autocars contractats pel Comú de Canillo que giren a l’esquerra a la rotonda d’accés al coll d’Ordino, on un senyal indica clarament que els vehicles de més de 3,5 tones de pes han de seguir recte i fer mitja volta dues rotondes més enllà… 

Un dia qualsevol d’aquest mes d’agost, qui hagi fet una ullada a les imatges mostrades per les càmeres de www.mobilitat.ad haurà observat que al voltant de les 13.00 hores l’únic tram de carretera de tot Andorra amb retencions era… la CG-2 a l’entrada nord de Canillo! Ni a les fronteres es produïa aquesta incidència a les hores centrals del dia.

El pitjor de tot és que, fent gala del major cinisme, el cònsol major de l’esmentada parròquia, Francesc Camp, proposa el dia 18 d’agost mitjançant un fil a Twitter comentat a la premsa escrita «reduir llits turístics i encarir serveis per evitar la massificació i els problemes de mobilitat al país». Manifestar això després d’haver destinat una pila de diners públics a la construcció d’aquest pont és absurd i contradictori. Invertir en recursos turístics, com són el pont tibetà i el mirador del Roc del Quer, i publicitar-los comporta, inexorablement, un increment de la demanda, ergo un augment del nombre de visitants. O no era aquest l’objectiu? I si no ho era, queda demostrat que el senyor Camp no té visió de futur, ni capacitat de preveure, ni seny per administrar els fons públics, ni aptituds per liderar el Comú de Canillo; per tant, ha de dimitir immediatament per evitar fallides econòmiques i no perpetuar el camí d’incerteses que estem seguint de la mà de governants ineptes. 

El senyor Camp (antic ministre de Turisme!) ha contribuït amb la seva política coadjuvar a la massificació turística i a accentuar els problemes de mobilitat del país. D’altra banda, m’agradaria saber com pretén el senyor Camp «reduir llits turístics»: cremant hotels i determinats apartaments? Sancionant o anul·lant llicències als establiments hotelers no regentats per amics seus? Ha pensat el senyor Camp en les veritables conseqüències que una pujada de preus comportaroa? Sap el senyor Camp que el Principat d’Andorra no és únic al món i que existeixen moltes altres destinacions turístiques properes i llunyanes amb les que hem de competir? Quan un polític fa certes afirmacions, cal que les fonamenti amb un projecte, una alternativa o un pla. Altrament, perd la seva credibilitat.

Els nostres governants que suposadament han estat escollits pels seus electors per fer la nostra vida més agradable i menys complicada, prioritzen els interessos econòmics comunals i/o nacionals mitjançant polítiques errònies orientades als forasters, deixant de banda el benestar dels residents que en pateixen les repercussions. S’estan aixecant gratacels a Escaldes que atrauran rics inversors estrangers, però que contribuiran a l’increment de preus de l’habitatge perjudicant els residents amb baix poder adquisitiu. L’espectacle del Cirque du Soleil atrau més turistes durant el mes de juliol, però comporta la pèrdua d’un útil espai d’aparcament i un notable enrenou als carrers propers cada vespre. Si volem accedir a l’estiu fins la Coma d’Arcalís, ja no ho podem fer amb vehicle privat, a causa que no se’ns permet circular per una carretera que ha estat finançada amb diners de l’erari públic, és a dir, els nostres diners; ara hem de pagar per pujar-hi en telecabina. I altres barbaritats que em vindran al cap demà...

Quan els andorrans o residents sortim del nostre país, sovint ens diuen: «A Andorra s’hi viu molt bé». Doncs, no, ja no s’hi viu tan bé. La nostra qualitat de vida ha anat decaient els darrers anys a causa de decisions equivocades preses pels que ens han governat, la qual cosa és lamentable donat que ens consideràvem uns privilegiats en viure envoltats d’un paisatge magnífic, sense gairebé contaminació ni soroll. Digueu-me nostàlgic o malenconiós, però he arribat a la conclusió que no ens han dirigit uns sants, ans el contrari: el diable ha estat present a les nostres institucions i es manifesta en forma de pont.