Natalia Mena

Es tracta d’un dels sectors més monopolitzats del planeta, ja que tan sols 25 corporacions copen el 50% del total de les vendes. La seva aposta és segura, perquè saben perfectament que si algú necessita una medicina no escatimarà diners en comprar-la, així que s’aprofiten d’aquesta circumstància per enriquir-se a mans plenes, sense cap mena d’escrúpols, tenint en compte que estem parlant de vides humanes i no de vendre cotxes. 

Tenen el sistema de salut absolutament controlat i corromput, extorsionant metges i polítics, així com mantenint enormes beneficis a costa de medicar innecessàriament  la població. És per això que la medicina està en fallida, mentre que els pacients creiem que els fàrmacs que prenem són segurs i estan aprovats o els facultatius intenten prescriure els tractaments més efectius. En el negoci farmacèutic global regna l’avarícia i les pràctiques poc ètiques a la vegada que immorals. Les companyies proporcionen informació esbiaixada dels seus productes distorsionant i exagerant els resultats de la mateixa manera que eliminen aquells aspectes que no els afavoreixen per evitar deixar qualsevol rastre, que vagi en contra dels seus interessos. Les agencies reguladores dels governs amaguen continguts de vital importància i tan metges com associacions de pacients aparentment independents, estan finançats per la industria que els compra a base de talonari, perquè no tinguin la temptació d’obrir la boca i parla més del que toca.

Davant aquest panorama no podem deixar tota la responsabilitat als nostres dirigents, molts d’ells involucrats en aquest clientelisme. Cal que la ciutadania pressioni i exigeixi un accés assequible a medicaments que salven vides. És fonamental lluitar per prioritzar la salut de les persones, així com la transparència en la investigació i desenvolupament per sobre dels guanys econòmics en un compte de resultats. Amb això no vull dir que hagin de perdre diners, ni molt menys. Són projectes empresarials que han de ser viables, però no poden ser un atracament a mà armada; hi ha temes prou sensibles, i aquest ho és com perquè anem passant per alt totes les seves maniobres d’extorsió, frau, violació de la legislació (que tapen arribant a acords econòmics indecents) i continuar empassant-nos les seves mentides. Alguns dels secrets tèrbols que preferirien que no coneguéssim són, per exemple, que desenvolupar fàrmacs no és tan car com ens volen fer creure. Els grans laboratoris exageren el cost d’I+D de nous medicaments per justificar el seu alt preu. Per altra banda el consumidor paga per la medicació dues vegades, ja que les farmacèutiques s’aprofiten de la recerca que realitzen institucions governamentals i universitàries subvencionades amb els nostres impostos, on s’originen la majoria dels nous medicaments i elles reben crèdits fiscals i incentius per reduir el seu risc d’inversió en I+D a la vegada que després privatitzen i patenten els medicaments obtinguts per, finalment, cobrar imports molt elevats tant als governs com a nosaltres, els contribuents. Un altre dels factors que sorprèn és que suspenen en innovació: al voltant de dos terços dels nous compostos que arriben al mercat no són millors que els ja existents, de fet s’esforcen més en crear els denominats metoo drugs. Aquests són medicaments casi idèntics als anteriors, duplicant tractaments en lloc de trobar veritables avenços terapèutics. Mantenir patents per perllongar els monopolis és una altra de les estratègies que utilitzen normalment, és a dir, les anomenades patents perennes. Aquestes consisteixen en sol·licitar una patent addicional sobre un petit canvi fet a un medicament ja existent allargant així el seu privilegi sobre un tractament concret i bloquejant fàrmacs genèrics més barats. S’embutxaquen molt més del que inverteixen, ja que asseguren que necessiten grans beneficis per poder continuar invertint en innovació i I+D, però el cert és que gasten més en vendes, màrqueting o recomprar accions per augmentar el preu d’aquestes. I per últim, seguint amb les seves practiques de crim organitzat, amenacen els països en vies de desenvolupament si van en contra dels seus interessos: pressionen i prenen accions legals opressives contra estats d’ingressos mitjans o baixos si aquests prioritzen la salut de les persones per sobre de les seves conveniències corporatives. Tanmateix, junt amb alguns països rics, busquen influir en les normes de comerç internacional per beneficiar-se, encara que aquest comportament suposi fins i tot perjudicar la salut pública. Aquest és l’estil de conducta i el nivell de cobdícia que caracteritza un model de negoci, que ens vol vendre que es preocupa per nosaltres i els nostre benestar quan realment l’únic que els obsessiona són els seus dividends, motiu pel qual devem ser escèptics i controlar-los.

El guanyador del premi Nobel de Medicina Richard J. Roberts formula una denúncia demolidora contra com el sistema capitalista s’ha apoderat de la nostra salut afirmant que «a la industria farmacèutica no l’interessa curar, sinó cronificar les nostres malaltie»,  així que, ja ho veieu, sanar no és rentable. Arribats a aquest límit la pregunta que ens hauríem de plantejar és fins a quin punt és vàlid que la factoria de la salut es regeixi pels mateixos principis i valors que el mercat capitalista, els quals poden semblar-se bastant als de la màfia. Un pacient curat és un client perdut, per tant, tenir fe en que les grans farmacèutiques lluiten contra les nostres afeccions per sanar-les, és com pensar que els fabricants d’armes lluiten per la pau. Hi ha àmbits en els quals no s’hi val tot i al meu entendre aquest és un d’ells. No podem permetre que el nostre desconeixement i la nostra por a emmalaltir ens facin perdre el nostre sentit crític enfront a situacions que són a totes llums insostenibles.