El tren
Diu un antic proverbi japonès: «Qui vol pujar inventa l’escala».
Quantes vegades heu sentit a dir que el nostre país, Andorra, és el país més muntanyenc d’Europa? Poques, segurament. Avui, al país dels Pirineus se’l coneix, sobretot, per l’acumulació de ciment i ferro que ha inundat el centre neuràlgic del territori. Però Andorra és naturalesa concentrada en estat pur, amb un laberint de valls esplendoroses, frondosos boscos de pins i avets, llacs de blaus increïbles, prats verds a l’estiu amb vaques i cavalls pasturant i pics nevats a l’hivern, tot puntejat de xalets de pedra i fusta. Travessar aquests paisatges fascinants, diversos, a vegades a grans altures, per poblets amb encant com Sornàs, la Cortinada o Ordino és tot un regal pels ulls i per l’esperit. Una aventura mai ben relatada, ni tan sols per aquells a qui se’ls paga generosament per fer-ho.
Al fil de la introducció i per afinitat, de tant en tant, a algú se li acut alguna proposta directament lligada al nostre territori i que, ben plantejada i amb l’inexcusable positivisme, hauria de permetre treure-li la brillantor a tot allò que, de manera inversemblant, no es dona a conèixer correctament.
Una d’aquestes idees és la de portar un tren fins a casa nostra. Una idea recurrent que al llarg del temps sempre ha estat bescantada per aquells que tenen, com sempre, els seus interessos particulars com a prioritat absoluta per sobre dels generals, els de país.
I ara, mentre esmerceu uns minuts a llegir aquestes línies, imagineu...
De bon matí puges a un dels quatre vagons de l’Andorra Nord Express, a l’estació de França de Barcelona. Per fora és un tren espectacular per la seva aparença antiga, però un cop poses el peu a dins... És un tren modern, perfectament equipat i molt còmode. Amb detalls de luxe que permeten al viatger aïllar-se en una cabina espaiosa que es pot transformar, segons les seves necessitats.
El viatge no serà ràpid, en el sentit de velocitat que avui ho impregna tot. Però qui no pagaria gustosament per tres hores de calma i repòs per anar d’un lloc a l’altre amb l’única ocupació de veure desfilar el paisatge o llegir un llibre i deixar aparcat el mòbil durant una estona?
Durant el temps del trajecte, la transició del territori entre la plana i la muntanya és quelcom a què no podem prestar atenció si conduïm nosaltres. Ara ens porten, amb total comoditat, la qual cosa ens permet gaudir del paisatge amb plenitud.
A mesura que ens acostem al Pirineu, solen aparèixer vaques pasturant, verdes prades allargades, cabanyes de fusta adornades amb flors, pics nevats... que és, precisament, el que es veu a través dels enormes finestrals d’aquest magnífic tren, l’Andorra Nord Express. La natura és la gran protagonista d’aquesta ruta que va des de Barcelona a Andorra, passant per Vic, Ripoll, Puigcerdà i La Seu.
Segons l’hora, podrem fruir d’una selecta oferta de menges a bord, al vagó gastronòmic. Esmorzars de forquilla o dinars d’estovalles, amb productes de la terra de la millor qualitat. Cau la bava?
Aquesta línia funcionarà tot l’any, però és aconsellable reservar seients amb antelació. I és interessant triar el primer vagó, ja que les vistes són impactants.
La proposta es complementa per part de l’oficina de turisme d’Andorra que ofereix la Nord Travel Pass, una targeta amb la qual és possible accedir al trajecte del tren i a tots els transports públics d’Andorra, inclosos alguns remuntadors per pujar a pistes a l’hivern, o accedir als més de 20 museus del Principat per poder gaudir d’un patrimoni cultural únic i, a cops, poc conegut. Una oferta per a un turisme de qualitat del qual n’hem perdut la pista fa molt temps, però que encara som a temps de recuperar.
I fins aquí la imaginació. Ara caldria agafar aquelles paraules que diuen «el que es pot imaginar, es pot fer». I fer-ho.
Al nostre planeta només existeixen tres línies fèrries protegides com a patrimoni cultural de la humanitat: La Darjeeling Himalayan Railway, a l’India, que conecta New Jalpaiguri amb Darjeeeling; la Semmering, que connecta Mürzzuschlag y Gloggnitz, a Austria; i el Bernina Express (Integrada en el ferrocarril Rètic), entre Tirà (Itàlia) i Thusis (Suïssa). Totes tres comparteixen el fet que l’entorn per on discorren és un fenomenal espectacle de la natura.
I un exemple històric: El 10 de desembre de 1922 es va inaugurar a Niça el Tren Blau. Transportava passatgers de Calais fins a la Costa Blava en menys de 20 hores, «en condicions de confort i luxe desconegudes fins llavors», segons Le Figaro del 16 de desembre de 1923. També pretenia promoure el turisme a la Costa Blava, atraient viatgers francesos i internacionals. Un turisme incipient, però de qualitat, com així va ser.
Semblava que s’havia aconseguit, com així va ser també, la culminació de la grandiosa obra empresa des de 1877 per la Compagnie internationale des wagons-lit, una proposta turística en la qual pocs confiaven, però que va resultar un èxit absolut. Avui encara funciona.
I ja posats a aprofitar que tindríem una línia ferroviària directa, sembla evident que tota la part comercial relacionada amb el transport de mercaderies aniria de bracet, ben evidentment.
Ara, però, parlem de Turisme. Amb majúscules, de qualitat, i cal que algú s’ho repensi de debò perquè els diners que hi gastem no semblen donar el rèdit esperat. I tenir en compte el que diu el científic Edwin Catmull: «Conduir el tren no estableix el seu rumb. El veritable treball és posar les vies».