Per què llegim les notícies
Les notícies poden contenir cafeïna. Necessitem aquells primers glops vigoritzants amb principis actius positius o negatius. Precisament quan el principi actiu està ple a vessar de tòxics, l’efecte esperonador és, paradoxalment, el més eficaç.
Carregats fins a les celles d’indignació, omplim la motxilla de notícies. Com eines multiús, serviran per iniciar converses: què malament està tot, has escoltat allò i sentit d’aquell, i com ens roben i ningú fa res, però pel futbol sí que es mouen...
Els temps tecnològics ens han sobrepassat clarament i, en canvi, són molts els que no poden viure sense la seva dosi d’actualitat en paper imprès. Ho trobo poètic.
Tot plegat em sembla poètic conservar el gest. Indirectament, reconeixem que necessitem rebre notícies com l’aigua rega les plantes. Les bones com l’aigua, les dolentes com adob. Som addictes a rebre notícies.
A mi no m’ha entusiasmat mai aquella olor punxant a paper de diari, la punta dels dits negres i la dificultat d’anar doblegant les pàgines. M’agradava, però, veure-les esteses quan el terra dels portals era acabat de fregar, quan parlaven de persones menyspreables o de l’equip rival i tenien marques de petjades a sobre.
Reconec, en canvi, que era el primer durant els meus anys d’educació secundària a buscar tresors amagats entre pàgines, amb una mania molt meva, de començar des del final cap al principi.
Buscava entrevistes ben fetes, de les que copiava idees fascinants de personatges brillants. Notícies d’injustícies que em removien l’esperit adolescent. Veia els adults com alienats que no eren conscients de l’infern on ens volien fer créixer. No volia aprendre del que estava programat, del que tocava any rere any a classe, perquè... com ens havia de servir allò, si el que necessitàvem era canviar el món sencer!
Un llibre molt antic parla de les primeres notícies que van rebre els éssers humans. Ho trobo revelador. Tot i que gran part de la societat emmarqui el relat en la més absoluta fantasia, em sembla importantíssim reflexionar-ho. De fet, va sadollar completament aquella angoixa vital que sentia.
Resulta que la primera notícia que vam rebre els humans era aigua. Notícia de les bones. Gaudir d’un paradís a condició de conviure amb la natura i els animals en pau i harmonia.
Lleis? Una. Respectar el dret del creador del paradís com a sobirà absolut. Però el monopoli de les bones notícies va durar poc. L’ésser humà rebutja ràpidament que algú tingui dret sobre ell i sigui sobirà, i aquí estem, milers d’anys després generant males notícies sense parar.
I aquí som, enganxats a rebre una notícia bona de mida descomunal i mai vista, que ens sobrepassi com aquella original de viure en pau i felicitat eterna. Alguna cosa em diu que és per això que llegim les notícies.
Curiosament, la dieta d’empassar-nos notícies no aporta masses nutrients a mesura que l’edat adulta va matant el foc adolescent.
Llegim capçaleres, se’ns remou tot i alimentem l’esperança que tot millori algun dia.
No fem servir les notícies com alarmes inexcusables dels canvis que necessitem fer. Les que són adob i ens etziben cops, ens emprenyen sí, però no tenen prou poder per moure’ns. Ens desagraden, com el despertador al matí; així i tot, l’allarguem cinc minuts més. Ens dolen, però no tant com per llevar-nos del tot.
Qui no voldria canvis? I, en canvi... quants estan disposats a canviar?
El canvi climàtic és un fet. Els alienats el transformen en conspiració, com aquell que és boig i és incapaç de percebre la realitat. D’adonar-se que l’ambició material humana sobrepassa la capacitat del planeta. Els indignats en parlen, debaten, proclamen... La realitat revela que la majoria és incapaç de renunciar a recórrer un sol quilòmetre en cotxe particular si s’ha de renunciar a la comoditat.
Les malalties ens fan patir. Els alienats transformen pandèmies en conspiració, cap d’ells no estava en primera línia d’UCI. Els indignats demanen inversions, salvar la sanitat pública, fer tot el que calgui per evitar l’èxode de sanitaris. La realitat és que mentre no ens toca, vivim d’esquena a qualsevol fre de la vida idíl·lica desvestida de problemes que tothom vol viure. Pensar en malalties i malalts quan no ens fa mal res fa nosa.
Ja fa anys que no busco joies entre diaris. Fujo de les cafeíniques notícies que mouen el món. Reconec, però, que trec el nas i passo amb rapidesa pels titulars. Com qualsevol, sento la necessitat de fer-ho.
Vaig assumir la meva incapacitat de canviar el món, però fujo de transmetre notícies a tort i a dret per mantenir converses de besucs.
En canvi, espero amb anhel la notícia que iguali la primera bona nova que va rebre la humanitat. L’aigua que esvaeixi tots els adobs artificials que contaminen les nostres arrels. La bona notícia que com una onada gegant escombri l’allau de brutícia que taca el món.