La Unió Europea va ser fins fa poc un procés de cessió de sobiranies nacionals i d'homologació de situacions socioeconòmiques diferents realitzat sense empènyer a ningú. Hi havia poders fàctics, però s'exercien amb delicadesa i formulacions de complicitat amb gairebé tots els membres de la Unió. I Espanya va jugar un paper decisiu braç a braç amb Helmun Khol i François Miterrand. I en això va arribar una nova generació de no líders. Ángela Mérkel va agafar el comandament d'una Alemanya sense complexos ni responsabilitats afegides per dominar la Unió Europea, canviat la convicció per la imposició. El Regne Unit segueix amb un euroescepticismo latent amb tendència a l'autisme: la prova és que la comissaria Asthon sempre sembla que està a les rebaixes de Harrods. Absent de la primera línia de la diplomàcia mundial, conscient, tal vegada que el Foreign Office té la seva pròpia representació exterior.

Els països amb problemes seriosos com Portugal, Espanya i Grècia han abdicat de qualsevol competència en les seves lleis socioeconòmiques. Esperen els dictats d'Alemanya per fer els seus deures amb pressa. Però les homologacions són per a dalt. La diferència de salaris mínims de dret i de fet són fins a gairebé tres vegades majors que Espanya en el cas de Luxemburg i el doble a França.

Si es vol lligar salaris a competitivitat i a beneficis empresarials, no seria mala idea prendre nota de les dades dels 15 últims anys en les evolucions salarials per la part de sota la taula i dels beneficis empresarials.

Zapatero i el PSOE s'han convertit en col·laboracionistes incondicionals de les polítiques de Berlín i París. El Govern socialista espanyol no pinta gens en la Unió Europea sinó és per obeir. Dos danys d'incalculables proporcions: uns directes, pels més febles que es veuen sotmesos les dinàmiques de les economies més consolidades amb poques defenses socioeconòmiques. I altres danys col·laterals: el que era un somni amenaça amb convertir-se en un malson. La Unió Europea s'escenifica com una sort de colonització d'Espanya en la qual els amos de la Metròpoli ens visiten per veure com fem els deures. I els sindicats, per sobreviure, posen la signatura on se'ls ha marcat el paper amb una creu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.