Jugant a metges
«Les fal·làcies no deixen de ser fal·làcies malgrat que es converteixin en modes», deia el periodista i escriptor Gilbert K. Chesterton, ja al segle XIX. Una fal·làcia és un raonament no vàlid o incorrecte, que pretén ser convincent o persuasiu, però que vulnera la lògica.
Entrem al quiròfan. Les teràpies alternatives són un lucratiu negoci global que mou milers de milions anualment. No obstant això, segons diversos estudis científics, aquestes teràpies funcionen poc i malament, i la majoria no tenen cap fonament científic. Per què la gent continua creient en elles? Diu el catedràtic de medicina, i el més gran expert mundial en investigació de teràpies alternatives, Edzard Ernst: «Els terapeutes alternatius i els seus partidaris semblen una mica com a nens jugant a metges i pacients». I quan aquest joc es converteix en una moda, la cosa esdevé un problema de categoria superior.
La moda d’entrar en el món de les teràpies alternatives per tal de resoldre el «no estar a gust amb si mateix», avui un desordre generalitzat, és un gran problema al qual no s’hi presta gaire atenció. És el que tenen, justament, les modes: passar per alt la lògica i acabar venent productes que tothom compra sense parar-se a pensar amb un mínim de sentit comú.
Al nostre país no disposem de dades al respecte, però, com a exemple, al país veí, segons les dades del Consell General de la Psicologia d’Espanya, cada any milions de persones pateixen un episodi relacionat amb un desordre mental. Intentar resoldre aquest problema fora de l’àmbit científic validat suposa sortir d’un cercle de sofriment per a entrar en un altre igual d’infernal, el del negoci dels falsos terapeutes de la psique. La regulació de la teràpia psicològica al nostre entorn és molt deficient. Qualsevol persona sense cap mena de formació pot autoqualificar-se de terapeuta. I entrem al niu de la confusió de les teràpies i consultes que ofereixen, i garanteixen, la pau d’esperit i l’elevació a un pla superior sense fer gaire cosa de més exigent que posar-se roba còmoda i deixar-se «guiar» pel gurú de torn.
Els suposats experts que dirigeixen aquestes consultes parlen de neurociència, hipnosi, constel·lacions, mindfulness, creixement personal, eines transformadores, Reiki, dissociacions i bloquejos, el nou KAP i tot un ventall acolorit de variants de iogues i altres invencions sobre la marxa i al gust del client. Tot plegat un paisatge ple d’ombres il·luminat per la «saviesa» dels tocats per la «gràcia divina» i perfumat amb encens. Ofereixen programes, teràpies individuals, sessions grupals, conferències, formacions i llibres d’autoajuda. Retorcen el llenguatge per a confondre sobre la seva capacitació. S’autodefineixen com a psicoterapeutes, psicoanalistes, terapeutes experts en psicologia humanista, coaches per a processos d’acompanyament i duel, facilitadors, i tot allò que sigui necessari per captar acòlits, que en món dels negocis, hem dit negocis?, s’anomenen prescriptors. Una altra moda.
Les seves sessions solen estar sustentades en les teories de psicoanàlisi de Freud, via l’adaptació que en fa l’Institut Esalen de Califòrnia, bresol neohippie i anomenat la veritable Iniciativa Dharma (Perduts?), que en l’àmbit científic mai ha demostrat la seva validesa, i les de la indústria de l’autoajuda que, es basen en la idea que un pot generar la millor versió de si mateix aplicant consells bàsics com el conegut «seràs el que tu vulguis ser», sense més. «¡Porque tú lo vales!». Ah! I no oblideu que Freud i el sexe van de bracet, sempre.
Tot aquest negoci, o «menjada de tarro» siguem clars, funciona com les dietes tipus paleo, keto o Dukan, «¡Más madera que se agotan las modas!». M’invento la meva teràpia, la patento, em converteixo en líder i la venc a través de cursos de formació, conferències, retirs espirituals o el que convingui.
Al seu llibre La bombolla terapèutica, Josep Darnés, Master Executiu en Negoci Digital per ESADE, explica el negoci bestial darrere de tot això, i adverteix del perill de «l’efecte contagi», pel qual els pacients queden fascinats i comencen a realitzar cursos de terapeuta, repartits en diversos caps de setmana i amb un títol exempt d’avaluació. També afirma que el context del grup i la tendència a crear situacions catàrtiques arrosseguen als participants a una situació de dependència, en la qual «la vida normal comença a semblar insípida». L’autor sap molt bé de què va tot aquest festival, ja que al llibre detalla el seu viatge per més de 50 teràpies alternatives per a resoldre el seu trastorn d’ansietat mal diagnosticat.
La resposta a la pregunta d’inici, per què la gent hi continua creient?, es troba en el resultat del treball de Louis Marti i Celeste Kidd, de la Universitat de Califòrnia a Berkeley: les creences de les persones es reforcen en funció de les reaccions positives o negatives que susciten en els altres. La retroacció, molt més que les proves o la lògica, reforça el sentiment de certesa en la gent quan descobreix quelcom nou. Aquesta conclusió també posa de manifest que alguns hàbits d’aprenentatge poden limitar els horitzons intel·lectuals d’una persona. Preocupant això.
Diu l’expert psicòleg Eparquio Delgado: «Igual que en les catacumbes arquitectòniques, els túnels subterranis de la psique són laberíntics i foscos. Una vegada dins pot ser difícil trobar la sortida».
«Les multituds sempre s’alimenten d’epidèmies psíquiques», deia Jung, i aquesta epidèmia és molt pitjor que la d’un coronavirus qualsevol.