Natalia Mena

La fragilitat dels consensos europeus és evident davant els grans reptes que planteja la configuració del món actual, la crisi institucional sorgida arran del desacord en la gestió de la immigració i acollida de refugiats, la pèrdua de la innocència que va suposar el Brèxit, l’auge dels populismes euroescèptics predominants situats en l’extrema dreta, la por de Brussel·les a que després de la dimissió de Mario Draghi es contagiï un corrent de nacionalismes en què s’instal·li un denominador comú: «Cadascú a la seva», l’entorn econòmic inflacionista que ha provocat que el BCE s’hagi vist obligat a pujar els tipus d’interès per intentar frenar la devaluació de l’euro respecte al dòlar, problema que poc importa a les famílies que per més que els hi expliquin veuran les seves hipoteques i préstecs afectats d’una forma desorbitada en un context que ja tenen prou complicat; la crisi energètica que es preveu per la tardor, i suma i segueix, són alguns dels aspectes més preocupants d’un projecte europeu que fa temps que no avança i que mostra seriosos símptomes de debilitat. Per ara es tracta d’amenaces més o menys controlades, però que potències com els Estats Units, Rússia o la Xina veuen com una oportunitat per guanyar hegemonia.

El tradicional aliat de la Unió Europea (UE), els Estats Units, ha obert un període d’incertesa amb la seva afinitat al Brèxit, la criminalització de la immigració, la seva proximitat als populismes euroescèptics, així com els dubtes sobre el futur de l’OTAN que han deixat perplexos i fora de joc als principals líders europeus. D’altra banda, la relació ambivalent que sempre ha mantingut amb Rússia, ara ha desembocat en un escenari de rivalitat a causa de la guerra d’Ucraïna que ha obligat a Europa a posicionar-se i a prendre decisions gens fàcils que afectaran a la nostra manera de viure i de consumir. Les acusacions mútues d’ingerències, lligades a campanyes de desinformació vers el conflicte en el Bàltic i Ucraïna certifiquen la ruptura de la confiança necessària per obrir un diàleg efectiu i tornar a la senda de la cooperació amb l’estat rus. Amb la diplomàcia encallada en aquest sentit, no ens podem oblidar de la Xina, que es postula com a gran potència d’àmbit global i any rere any guanya major presència així com influència en la seu de la UE, Fet que ha conduit a aixecar grans expectatives de col·laboració econòmica a la vegada que creixen els recels a causa de les veritables intencions de les seves inversions i iniciatives en el vell continent.

En un món marcat per la globalització i la llibertat de moviments de capitals, creure que podem viure aïllats no sembla una alternativa a priori viable. Per molt que la idea ens pugui semblar encisadora i atractiva, estem condemnats a entendre’ns, per tant, més val que ho fem de manera civilitzada i arribant a acords raonables, perquè l’altra opció és acabar com el rosari de l’aurora, que m’agradaria pensar que no interessa a ningú. Com un poltre desbocat, l’Europa de les conquestes socials i la rebel·lia a flor de pell per molts comença a fer aigües, de manera que de ben segur que a riu regirat, guany de pescadors, per la qual cosa no és d’estranyar que molts aprofitin les desavinences i manca de cohesió dels Estats membres com una ocasió per aconseguir els seus fins.

Per això, davant la crisi del somni europeu, Andorra no pot quedar-se al marge i haurà de moure fitxa si vol avançar en els seus anhels de ser un gran mercat internacional amb facilitats per la mobilitat de capitals, mercaderies i persones. No obstant això, el Principat mostra reticències i refusa l’enorme burocràcia i regulació, així com les seves intromissions en la sobirania dels estats i els nombrosos requisits que es demanen per formar part del club. De fet, entre les condicions d’admissió s’inclou una homologació tributaria estricta i molt confiscatòria que arruïnaria els avantatges que presenta el microestat com a país sobirà i l’enviaria a l’enderroc. És per aquest motiu que en aquesta relació d’amor-odi s’ha d’intentar buscar una posició d’equilibri que li permeti atraure capital i inversió estrangera mantenint la capacitat de decidir el seu sistema jurídic. Tanmateix, les relacions internacionals entre Andorra i la UE són fortes, i actualment fructíferes; en les tres últimes dècades s’ha arribat a acords en temes monetaris, comercials i duaners perquè les seves fronteres no siguin un caos absolut en no pertànyer a aquesta organització. Tot i així, avui dia resulta un vincle jurídic parcial i fragmentat que dificulta els operadors econòmics, treballadors i ciutadans d’Andorra a l’hora d’interactuar amb el mercat interior de la UE en igualtat de condicions que la resta de ciutadans de les nacions associades.

Es tracta d’un tema important en la política exterior andorrana que ve de lluny. Tot i que ara es parli tant de l’acord d’associació, ja abans de la promulgació de la Constitució de 1993 el Principat va signar a mitjans dels anys 90 un acord en matèria duanera així com diversos tractats posteriors; concretament, el 1997 el Protocol veterinari complementari a l’acord comercial; el 2003 i 2004 es van segellar dos pactes més, un de cooperació i un altre de tributació de l’estalvi; el primer abasta el medi ambient, les comunicacions, la informació, la cultura, el transport, la cooperació regional i transfronterera, així com qüestions socials. El segon es va consolidar després de la pressió de la UE al voltant dels negocis offshore i la prevenció de blanqueig de capitals. També, el 2003, França, Espanya i Andorra van signar un altre conveni sobre la circulació i residència al Principat de ciutadans de tercers estats, fent que compleixi amb els requisits de Schengen. D’altra banda, el país té un acord monetari des del 2011 que li permet convertir l’euro en la seva moneda oficial, per tant són diverses les aliances que s’han establert al llarg dels darrers anys per tal de trobar un encaix que permetés mantenir la independència, però a la vegada poder gaudir dels beneficis de formar part d’Europa.

La crisi financera i de la BPA no van fer més que accelerar aquest procés de cooperació internacional i de transparència que va propiciar la sortida del Principat de les llistes negres de paradisos fiscals de l’OCDE i de la UE. Després d’això, el país ha canviat completament el seu marc fiscal, duaner i d’immigració, ha renovat els acords d´intercanvi d’informació fiscal, i ha intensificat el seu control sobre el sistema financer. Molts ho veuen com una manera de cedir terreny davant les pressions europees; uns altres com una possibilitat de disposar de determinats privilegis a canvi d’un cert control, i hi ha a qui no l’interessa tot aquest sarau; sigui com sigui, la realitat és que ara hi ha sobre la taula l’acord d’associació, que és la fórmula triada pel Consell Europeu per abordar la seva relació amb els microestats europeus denominats fragmentats (Andorra, Mònaco i San Marino). Consideren que és l’opció més senzilla i viable. Per fer-lo, primer, s’acordaria una part comuna amb els tres estats, i després una part específica amb cada un d’ells d’àmbit comercial i econòmic. Aquest es tancaria en un temps aproximat de 18 mesos, és a dir, a finals de 2023. De fet, Maros Sefcovic, vicepresident de la Comissió Europea, ha assegurat que es vol aprofitar «el moment geopolític que ens fa compartir valors i reptes davant l’agressió de Rússia». Veurem si els andorrans comparteixen aquesta visió.