Qüestió de pedigrí
«He pensat en suïcidar-me». Quan aquesta afirmació surt de la boca d’un infant t’adones que alguna cosa està fallant. Veus com s’esvaeix un bocí de la poca fe que conservaves en la humanitat; però t’asserenes i t’acostes a ell, amb fermesa, sense judici als ulls, sense por ni alarmisme, intentant comprendre com de dur ha de ser suportar els motius que han fet que aquella idea irrompi al seu cap. La frase que precedeix a una revelació d’aquestes característiques sol ser «he pensat coses dolentes», «tinc por d’alguns pensaments», hi ha sempre certa càrrega de vergonya i culpa. La voluntària, que m’havia demanat si podia parlar amb ell, em mirava circumspecta. Per la seva cara vaig inferir que era el primer cop que ho sentia. No els ho havia dit per a no preocupar-los i no mostrar-se ingrat amb tot allò que li donaven. Sovint, aquests infants poden sentir que han de pagar amb felicitat la tasca dels cuidadors, fins al punt de sentir-se culpables d’estar tristos. Tota la tristesa que no es metabolitza s’acumula, generant efectes tòxics sobre l’estat d’ànim.
Era el primer de la seva promoció, un garbuix de medalles que em va voler ensenyar al conèixer-lo ho corroboraven. Constantment somreia, tot i que tenia la mirada apagada; en ella es podia llegir tot el dolor i el viscut traumàtic que comportava el residir en una fundació per a nens desemparats del tercer món. Tenia coratge i tot i que el món no l’havia tractat massa bé, era agraït i tenia empenta i ganes de construir-ne un de millor. Del cristianisme que professava i que practicaven a la fundació, havia après que el més important en la vida era ser bona persona.
La revelació dels pensaments de mort representava un factor de protecció, ja que havia tingut l’oportunitat de validar els seus sentiments i demanar ajuda, fet que ens feia pensar que en un moment de crisi ho repetiria.
Com actuem els psicoterapeutes davant d’un cas així? En primer lloc, observem i valorem la gravetat de la ferida. Estudiar com ha estat causada ens permetrà conèixer l’abast de l’afectació i ens ajudarà a determinar un pla terapèutic. És important oferir un drenatge emocional de la ferida, així com procurar una profilaxi ambiental, basada en un entorn relacional segur, saludable i afectiu, que facilitarà que aquesta pugui sanar de forma adequada. Les ferides profundes que causen un dany estructural en la persona, en canvi, precisen d’una intervenció psicoterapèutica més invasiva. Aquestes intervencions es caracteritzen per ser d’alta intensitat emocional i mitjançant diferents tècniques específiques s’enfoquen a desbloquejar, evocar i reelaborar tot allò que impedeix que la ferida curi amb els recursos propis de la persona. El procés de reparació de les ferides en psicotraumatologia es defineix com a resiliència.
Però d’on sorgeix aquesta ideació en els infants? Preguntem-los:
–Per què vas pensar a fer-te mal? – Perquè sóc dolent, soc d’origen haitià i els haitians diuen que fan bruixeria, rituals satànics, practiquen el canibalisme… Soc dolent i em vull fer desaparèixer. L’altre dia una dona al colmado va dir: «Mira quin haitià més lleig» i tenia raó; jo vull ser dominicà.
El nen volia ser allò acceptat en el relat social, allò que es valora, que s’estima. Tot el que el relat social rebutja mitjançant discursos racistes que emanen d’un conflicte social, en aquest cas el dominico-haitià, pot causar un dany en aquells membres de la societat més vulnerables que assumeixen l’estigma com a vàlid i pateixen per no encaixar en una determinada identitat social. Per tant, la depressió no només és multifactorial, sinó que ocorre dins d’un context socio-relacional que, dirigit pels adults, pot arribar a desprotegir i danyar l’autoconcepte i l’autoestima dels infants, fins als límits relatats.
Però que li podia dir jo a aquell nen? Sense anar més lluny, un candidat a sogre madrileny, estava preocupat pels meus orígens i dubtava si jo era andorrà d’arrel i pedigrí. Imagino que en el fons em devia voler evitar algun patiment viscut en carns pròpies. O bé era un mandingo ben ensenyat com el que interpreta Samuel L Jackson a Django, d’aquells que si els patró els deixa el fuet, colpeja amb una fúria inaudita als seus iguals.
Som odiats, ens odiem i aprenem a odiar.