La por que ens governa
Per raons òbvies, l’esclat del conflicte a Ucraïna ha eclipsat certes qüestions candents. Aquestes però, fidels als seus propis ritmes, retornen a l’actualitat per a recordar-nos el seu caràcter irresolt. I per mostra, ens assabentem que l’OMS en un comunicat acaba de declarar la verola del mico com a emergència sanitària mundial i alhora, de forma simultània, descobrim una de les moltes notícies al voltant de l’enorme mur que han aixecat a la frontera entre Polònia i Bielorússia per evitar el pas dels immigrants. La temptació d’establir una correspondència entre ambdós temes, l’orgànic, amb una nova malaltia infecciosa contagiosa, i la qüestió sociopolítica i econòmica de les migracions és gran. Aquest darrer fenomen de la migració ha esdevingut un dels grans reptes del segle present, i causa enormes tragèdies i nombroses pèrdues humanes, com la de Gador, el mes passat. El pensament comparatiu ens arrossega: dreçar un paral·lelisme entre els dos esdeveniments resulta ser un exercici no del tot gratuït. Vivim amb la sensació creixent d’una amenaça constant que cal desactivar, ometre. L’impuls de protegir-nos contra tota una sèrie de perills reals o imaginaris, anticipats o imprevistos, és un motor que no sempre ens ha dut a prendre les millors decisions. L’experiència pandèmica ha acabat d’imprimir un motlle que ja existia de fet, i ha fet palesa una debilitat que els populismes saben rendibilitzar. La reflexió resulta concloent, la veritat és aquí, davant nostre, transparent i nítida: és la por qui ens governa. El nostre cos no deixa de ser la nostra darrera frontera, i l’ús de la mascareta com un últim mur de protecció ens ha deixat la sensació d’haver de viure atrinxerats en un entorn hostil. Les previsions sobre el canvi climàtic ja ens ho venien anunciant però: l’augment de les temperatures comportaria l’expansió de malalties abans circumscrites a altres territoris. Pel que fa a la migració el repartiment de la riquesa a nivell global hauria de prevaldre però l’espiral del sistema econòmic s’imposa amb l’agreujant de que les diferències culturals i religioses afegeixen un grau més de complexitat. Tornant a la visió de les imatges del mur de en la línia fronterera de Polònia, aquesta ens ha deixat corglaçats: la seva construcció ha durat cinc mesos i han calgut unes 49 tones d’acer. Per a fer-nos una idea, la seva llargària equivaldria a la distancia que separa Andorra la Vella de Tolosa de Llenguadoc. Tal com ho subratllen els experts en migracions aquesta estructura no impedirà però que les persones amb la voluntat d’una vida millor segueixin arriscant les seves vides. Aquesta mena de mur discriminador és present en tots els continents. Quan aïllar-nos sembla la solució, això sí, desesperada, convindria recordar com a contrapunt el temps en que l’illa, com a formació geogràfica, se’ns apareixia per contra com una oportunitat de canvi i descobriment. Per aquesta raó sens dubte l’escriptor i jurista anglès Thomas More va publicar en el segle XVI una obra de filosofia política en la qual descrivia una societat instal·lada en una illa anomenada Utopia. Però els espais preservats i necessaris, cada cop més íntims i menys col·lectius, s’amaguen ara de les mirades. En una societat de consum massiu com la nostra les alternatives que s’anuncien a so de bombo i platerets tenen més a veure amb la possibilitat d’una vida múltiple en un món virtual, una proposta gregària i comercial. Mentrestant el món real esdevé cada cop més asfixiant i exigu i apel·la a mobilitzar tots els nostres recursos interns per a alleugerir una època convulsa.