Les noses o les oportunitats
He treballat amb dones que, amb el pretext d’haver-se fet a si mateixes, no han dubtat gens a entaforar-se en el silenci més combatiu per guanyar temps i preveure la seva estratègia quan estaven decidides a fer embarrar qualsevol contribució d’altri. Sempre que han pogut, han buscat el cos a cos i, quan han entès que els seria impossible acabar amb la seva –normalment– contrincant li han permès de pujar de categoria o canviar de destinació.
He treballat amb homes que, amb l’objectiu últim d’esdevenir líders incontestables, han necessitat desembarassar el camí de contrincants, de pensadors, sent terriblement durs amb ells, especialment si era gent fidel, de la seva pròpia estirp política. I quan ja no han pogut amb el seu –normalment– adversari li han permès pujar de categoria o canviar de destinació.
Les unes i els altres han modelat les seves vides a partir de l’angoixa permanent –al meu parer, innecessària– de veure’s superats algun dia per altres persones. Com si es pogués aturar això, quan de fet és llei de vida. Sempre hi haurà algú més brillant que nosaltres que continuarà l’empresa. Més preparada. Més subtil. Amb més sentit comú. Amb més i millors recursos.
Ens hauríem de preparar per entendre que tard o d’hora toparem amb algú així, que serem substituïts, que deixarem de ser-hi, que d’altres ens han d’avançar, perquè connectaran millor amb les darreres tendències, amb les darreres generacions; que dominaran millor les tecnologies, les xarxes i els mitjans de comunicació i tindran el do de la paraula exacta. El pànic ha de deixar de ser. No cal brindar per la desaparició de la societat que un dia vam ajudar a construir. Hem d’acceptar que es transformarà.
En poquíssimes ocasions –que han estat, això sí, les millors sempre, les més reeixides en el temps i les que han donat més bons fruits i més bons records– he coincidit amb persones que han volgut i sabut fer servir les seves habilitats per créixer i per fer créixer els altres, i fer-me créixer a mi, sabedores que l’experiència i el coneixement no són armes per lluitar sinó recursos per compartir.
I m’han ajudat. I ens hem ajudat, entrellaçant i dissenyant horitzons més amplis, amb una mirada generosa en els plans de formació, en l’especificitat dels equips i compartint sobretot amb ells full de ruta i objectius.
El pas del temps deixarà a la penombra de forma inevitable molts dels avenços i del petits èxits que haguem aconseguit, mentre noves modes i noves idees s’imposaran per l’arribada de persones amb més magnetisme i embranzida, amb les possibilitats que els donarà exercir un càrrec i amb els contactes que se’n desprendran.
És el moviment cíclic que se li pressuposa a la gestió pública a un nivell tan delicat i de tanta responsabilitat com és formar i ser Govern, o de tanta dedicació com hauria de ser treballar des de l’esfera tècnica de qualsevol departament al servei dels ciutadans i de la millora de les seves condicions de vida.
S’ha anat perdent el costum i l’encert a cada ministeri de convidar periòdicament els seus tècnics a reunions de comunicació i de debat per tal que en els porus de tota l’empresa s’hi estableixi una motivació extra, perquè es coneixen les motivacions i les principals línies de treball, els possibles frens detectats i el nivell que s’està assolint en cada etapa. Aquesta forma de procedir està reconeguda a la pràctica com un motor generador, que ajuda a incrementar la productivitat del treball col·lectiu, del rendiment, i que renova el compromís amb l’empresa –i de retruc amb el país, és clar.
Si aquesta legislatura no s’hagués constituït en base a tants petits governs com ministeris hi ha, independents entre si, xocant sovint entre ells, s’hauria aconseguit –a banda d’un bon combat inqüestionable contra la pandèmia– un veritable èxit social, d’implicació generosa de tothom i per a tothom, de govern de coalició que va més enllà de les ideologies de cadascú.
En realitat, hem assistit a èxits individuals no entrellaçats, perquè el govern finalment no ha estat col·legiat. No hi ha hagut un veritable pal de paller –Presidència– que hagi pogut, hagi sabut o li hagin permès cosir l’acció del govern, explicar-la, anticipar-se a possibles sortides d’aquell guió que es vol ben desenvolupat. Un pal de paller absolutament vàlid també per enfortir i canalitzar la gestió diària en el poder local. És un dels papers que haurien de jugar de forma decidida els secretaris generals en cada comú.
Hem topat amb un intent de celebració dels 40 anys de Govern. No va ser una bona notícia saber que no hi hauria exposició final. El temps i els esforços dedicats per un bon conjunt de comissaris no poden apaivagar una sensació final de derrota. És cert que la celebració va arribar a un públic infantil i juvenil gràcies a la televisió i a un llibret en forma de còmic, però ha faltat una oportunitat rodona de fer pedagogia institucional per a totes les capes d’una societat que n’està força necessitada. Perquè som pocs habitants, perquè el sentiment d’andorranitat s’ha diluït molt ràpidament i molt amargament en molt poc temps... Què va poder passar? Intueixo que finalment la iniciativa no va prosperar perquè s’anà convertint en una plataforma d’exhibició personal d’algú que no va preveure que toparia amb el deure degut a la jerarquia. És allò del Govern que es confecciona a partir de petits governs ministerials independents entre si.
Hem assistit astorats a la desbarrada d’Stop Violències en pro d’un feminisme agressiu contra diversos estaments de la societat andorrana i els homes en particular i que Afers Socials preveia dur a les escoles del país en format de petites xerrades. Hores d’ara no sabem quin paper pretén jugar la cúpula d’aquell ministeri en aquesta polèmica ni si el ministeri encarregat de l’educació tindrà veu i vot mitjançant un equip d’inspectors en la defensa d’uns valors que realment puguin ser compartits, i sobretot vet, en cas que fos indispensable. Comença a ser preocupant que certs vodevils ideològics protagonitzats per persones que podrien haver demostrat abans un millor grau de maduresa puguin ser introduïts si no vols per força a les aules dels nostres adolescents i joves. És allò del Govern que es confecciona a partir de petits governs ministerials independents entre si.
Si les institucions públiques treballessin en un format col·legiat, obtindrien elles i ens beneficiaríem nosaltres d’uns altres resultats, perquè la informació quan es comparteix deixa de ser una nosa i es converteix en una oportunitat.
En un tres i no res, quan la calor es vagi acomiadant, anirem de cap a escenaris preelectorals i em penso que esdevindran força encertades les premonicions que publicava ja fa més d’un any a Les properes eleccions no seran irrellevants:
«De totes maneres, no li aniria gens malament al nostre sistema polític que de tant en tant entressin en escena persones atrevides que es qüestionessin els límits d’allò que es considera possible.
«I això només succeirà si, a les properes eleccions generals, plataformes ciutadanes –ja deslligades del tot del pes del jou de les ideologies imposades– entren amb força al Consell General.
«La política andorrana necessita de persones que visquin amb un propòsit, a llarg termini, amb una reflexió estratègica; gent visionària, que dirigeixi i reconstrueixi el país, perquè tracta la ciutadania de forma adulta i fa front a la desgana electoral, perquè entén que la gent no és una mola anònima de simples espectadors que opina cada quatre anys, a la qual, fora dels tempos electorals, se la pot arribar a acusar d’immiscir-se en afers sense tenir-hi dret.
«Els afers del país són competència de totes i de tots. Per això ens cal reformar la llei electoral i també la Constitució i dur el referèndum, com a eina democràtica i segura que és, al Consell General i als consells d’administració en què hem convertit la majoria dels nostres comuns; ens cal comptar amb la participació dels residents a les conteses electorals comunals, per justícia, perquè contribueixen també des del primer dia al manteniment de cada parròquia; ens cal poder votar i opinar sobre la viabilitat i el sentit del coprincipat parlamentari, havent facilitat prèviament el debat necessari sobre les alternatives que es poden donar, els seus avantatges i els seus inconvenients; no es tracta de reduir la mida de l’Estat amb l’objectiu de promoure la recuperació posterior a una crisi, es tracta de legislar i aprovar ajudes fiscals a favor de l’esperit emprenedor, de la indústria, de la ciència, de la innovació en el sector privat, dels nous negocis basats en la tecnologia, perquè sense visió empresarial cap societat moderna no funciona; ens cal refer el model que havíem conegut del comerç tradicional per rellançar la seva competitivitat i estimular la creació de llocs de treball.
«Perquè haurien de ser molt més fortes les nostres conviccions que no pas les organitzacions polítiques a les quals hem estat atorgant una representativitat –com a mínim, qüestionable– en haver-se convertit en estructures piramidals de poder i no en cenacles de debat, a qui només una minoria ens atrevim a criticar i una majoria –almenys públicament– continua venerant per simple interès».