Francesc Guillaumet Periodista

A la festa dels campaners d’Os de Balaguer encara s’hi pot escoltar el toc de sometent, que és la manera com comunicaven abans als pobles la decisió de l’autoritat d’armar aquesta força pública per sortir a l’auxili de la justícia. Tal com hi havia el toc de sometent també hi havia el de tempesta, el de morts i el de moltes altres coses que s’havien d’anunciar d’aquesta manera en un temps en què no hi havia ni mòbils ni xarxes socials. El sometent, doncs, remet a una època passada que en algunes ocasions s’ha intentat recuperar, com és el cas d’Andorra, que arbitrarà una normativa perquè es pugui tornar a comptar amb aquest cos si fos necessari en casos extrems a través de la Llei de Protecció Civil.

Explica el catedràtic Flocel Sabaté, medievalista de la Universitat de Lleida, que el sometent explica d’alguna manera la rivalitat entre pobles. La cosa ve de fa molts segles, segurament de la Baixa Edat Mitjana. Cada municipi tenia el seu sometent, i quan algú fugia de la justícia i es refugiava en un altre poble, els membres del cos armat es negaven a deixar entrar els seus companys d’altres municipis i així es van anar generant unes rivalitats que en gran part s’expliquen per aquesta raó i que encara duren avui. És d’esperar que la decisió del Govern d’Andorra no enfronti ara Canillo amb Encamp ni Escaldes amb Sant Julià perquè, a priori i des de fora, sembla que l’ús del sometent, si calgués, seria només en casos extrems que val més no imaginar. De totes maneres ja no serien només els caps de família, com abans, els qui haurien d’acudir a la crida de l’autoritat, sinó que serien els homes de 18 a 60 anys que ho volguessin, als quals se’ls formarien part d’aquesta força pública si els fos sol·licitat. 

Com que és Lleida el territori que conec millor, explicaré alguna experiència en la qual la recuperació del sometent no ha estat exitosa, sinó més aviat al contrari. Fa més d’una dècada, es va començar a generalitzar la recuperació d’aquesta figura entre diversos pobles de l’àmbit rural del Segrià que patien dia sí i altre també robatoris i malifetes a les seves granges, torres i propietats agrícoles. La iniciativa, però, no va comptar mai amb el beneplàcit de les autoritats, que més aviat desaconsellaven que es fessin patrulles nocturnes per vigilar el terme. I és que en les democràcies formals és només l’Executiu el que té el monopoli de la seguretat i la violència. Com a màxim, es va aconsellar a les persones que en formaven part que si veiessin actituds estranyes, les comuniquessin als Mossos d’Esquadra, que és el cos que té les competències en aquestes situacions. El cas més paradigmàtic va passar a Maials. I és aquí on cal anar amb compte. Un grup de membres del sometent va començar a perseguir un lladregot que havia acudit a alguna granja del terme per, suposadament, robar-hi. Mentre el sometent el perseguia, va caure fulminat d’un atac de cor i es va morir (s’havia arribat a dir, encara que no sé si es va provar, que durant la fugida s’havia disparat algun tret a l’aire). Des d’aquell dia, el costum de tornar a fer sometents, que va començar a Alcarràs i es va generalitzar en altres poblacions de Ponent, va anar decaient a poc a poc perquè es va comprovar que portava més mals de caps que altra cosa.

Veig que a Andorra, el Partit Socialdemòcrata s’oposa a la recuperació d’aquesta figura, que sí que defensa la majoria que dona suport al Govern, en considerar-la una institució del passat. Pel que llegeixo, es pensa més en una figura de suport als cossos d’emergències, com fan els membres de Protecció Civil de l’altre costat de la frontera, que en un cos semiarmat com remet el seu nom. D’alguna manera, es pot arribar a entendre que el Govern pensi en un grup de suport en casos de tempestes, ventades o altres desastres naturals. Ara bé, em penso que mal servei faria el Govern a la ciutadania andorrana si es pensés en què el sometent pugui assumir altres funcions que les estrictament relacionades amb el control del trànsit en determinades circumstàncies o en guardar l’ordre en esdeveniments festius o multitudinaris. En aquest sentit, cal fer una reflexió. Si una tradició es perd (i em penso que els grups que ho defensen apel·len també a la tradició) deu ser per alguna cosa. Més aviat, potser perquè ja no tenia sentit la institució que va ser creada en un determinat context històric i que amb el temps s’ha anat diluint. Més enllà del simbolisme que pugui representar recuperar el sometent em penso que Andorra és un país prou modern i amb unes forces de seguretat i cossos d’emergències prou preparats per no haver de recórrer a aquesta figura. I si el que es vol és un equip de protecció civil, només cal girar el cap a l’altre costat de la frontera i beure de l’experiència d’aquest cos, en gran part també format per voluntaris i disposats a actuar en qualsevol situació que se’ls demani, menys les que farien referència a les competències que tenia l’antic sometent, és clar, perquè això ja seria parlar d’una altra època i d’un altre context històric molt diferent que està bé recordar, sí, però només en els llibres d’història i en els tocs de campana com els d’Os de Balaguer.